Enric Herce ho ha tornat a fer. Si a la seva primera novel·la, Simulacions de vida, aportava saba nova a la ciència-ficció en llengua catalana, Estació Boira és com tornar a un lloc conegut. L’escriptor demostra de nou el dinamisme de la seva prosa i una imaginació inquietant per mostrar un món futur que se’ns desvetlla un pèl mogut, com una fotografia desenfocada, en què el lector pot llegir entre línies veritats com a temples sobre economia i poder, tot plegat amanit amb un interessant desplegament tecnològic.

Estació Boira és on van a parar els refugiats terrestres després d’una gran guerra global en què hi han pres part humans amb exèrcits de drons i roboides que finalment van ser anul·lats per un virus. Ara els països s’estructuren a partir de l’Organització de les Nacions Lliures (ORNAL) i d’estacions espacials en l’òrbita terrestre: Europa2 és una d’aquestes megalòpolis en òrbita. El protagonista de la història és en Max, un exmilitar supervivent reconvertit en Agent d’Higiene Ciutadana, una espècie de policia.

Una de les seves tasques consisteix a comprovar que els ciutadans prenen la seva dosi diària de relev. Es tracta d’un còctel de drogues psicoactives de consumició obligatòria que proporciona una calma artificial i inutilitza l’ésser humà per a la violència. Els ansiolítics passats de voltes, vaja. Les autoritats van acordar que era la millor manera de neutralitzar les motivacions d’un hipotètic terrorista; el millor remei per assolir la pau mundial. Però existeix un corrent crític que considera el relev un instrument de control totalitari per crear una massa ciutadana obedient i mansa, privada d’esperit crític. En aquest context en Max haurà d’investigar l’aparició de l’stimo, un fàrmac introduït clandestinament, estimulant i potenciador de la ira, que produeix l’efecte contrari.

Enric Herce desplega una trama que va apareixent per capes, des d’una perspectiva molt universal per copsar com funciona aquest univers fins al detall de la vivència personal del protagonista, farcida de dolor per experiències convulses. L’autor ho fa en diferents estrats narratius: el narrador omniscient del present, les entrevistes de mitjans de comunicació sobre política i situació social, l’evocació del passat bèl·lic i, fins i tot, la narració en primera persona del dietari d’un dels personatges.

L’escriptor ens capbussa en una història amb elements de novel·la negra que té com a eix la corrupció del poder i la manipulació de les grans corporacions farmacèutiques, fins al punt que aquestes teixeixen el destí del món. El mercat de la intel·ligència artificial i els robots, els dispositius de control i informació personal, els visors de memòria o l’ús dels records humans per nodrir els discos durs dels androides són alguns dels elements que traça l’autor. Com ja va fer a Simulacions de vida, Herce planteja dispositius que ens són familiars i quotidians un pas enllà, amb resultats gens esperançadors per a l’espècie. La seva ficció distòpica és farcida de denúncia social, i convida el lector a fer-se preguntes ètiques. Es poden posseir els records dels altres? Es pot retornar dels morts una consciència? No obstant, per desengreixar, també sap incorporar l’humor mordaç: per exemple, els indicadors C-bio que porten els humans detecten automàticament aspectes com un increment de colesterol per sobre del permès, la qual cosa suposa automàticament un increment en la retenció de l’IRPF!

Estació Boira és una novel·la àgil però al mateix temps densa quant al contingut. L’esforç de síntesi provoca el·lipsis i salts que el lector ha d’anar lligant: possiblement requeriria de més pàgines i un aprofundiment de les relacions personals entre els protagonistes. És una obra dramàtica i dura, gens amable. I quan el lector tanca el llibre unes quantes preguntes suren al voltant, cosa que aconsegueixen les bones històries que ens interpel·len. Un nou encert de Males Herbes. Desitgem que Herce hi arreli ben fort.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!