“…aquesta fantasia ens ha socorregut, i un mite ens ha salvat la vida”

Pandèmia a banda, l’any 2020 podrà ser recordat com l’any en què Raig Verd va recuperar en català el cicle de Terramar d’Ursula K. Le Guin (1929-2018), amb les noves traduccions de Blanca Busquets. La costa més llunyana (1972) completa l’anomenada “primera trilogia de Terramar”, després d’Un mag de Terramar i Les Tombes d’Atuan. Són tres llibres extraordinaris. Fantasia èpica d’alta volada, reflexiva i punyent, filosòfica, amb voluntat de transformació personal, psicològica i social. En tots tres, trobem el personatge d’en Ged com l’heroi que trenca esquemes, sense pirotècnia ni testosterona, però amb un poder pregon que neix de la paraula i la saviesa. L’havíem vist com un jove orgullós a l’escola de mags de Roke; després com el guia de l’Arha a Atuan; ara, veterà i savi com a gran Arximag de Terramar, emprèn un altre viatge, potser definitiu, per intentar eradicar un mal que amenaça d’absorbir la saba del món.

Ha passat el temps i Le Guin ens retorna a l’Illa dels Savis de Roke, epicentre de l’ensenyament màgic, on descobrim que en Ged, l’Esparver, ha esdevingut Arximag, un dels homes més poderosos i reputats de Terramar. Després de la reparació de l’Anella d’Erreth-Akbe, l’Arxipèlag ha viscut anys de pau. Però la visita a l’illa del jove Arren, de casa reial, porta notícies molt inquietants. En alguns indrets la màgia està desapareixent, els conjurs no tenen cap poder i les paraules màgiques s’obliden. Alguna potència malvada ha despertat i desprèn una atmosfera de feblesa i desesperança. En Ged detecta una bretxa, una ferida, un “afebliment del poder” –concepte abstracte que pot recordar al que pocs anys més tard George Lucas definiria com la Força. I la resolució que cal prendre en aquests casos és afrontar el problema immediatament i de cara: ell mateix i el jove Arren emprendran un viatge a la recerca de la font d’aquest mal.

En paral·lel al primer llibre de la sèrie, de nou el protagonista haurà de perseguir una ombra. A bord de la coneguda barca Miraenllà, els dos homes solcaran els mars d’aquest univers format per centenars d’illes buscant pistes que els condueixin a l’origen del problema. A la ciutat d’Hort es palpa un ambient nociu, com una malaltia. Com ens explica en l’epíleg final, a La costa més llunyana l’autora introdueix per primer cop a l’Arxipèlag l’addicció a les drogues (hazia) i també l’esclavitud. Els protagonistes van a les palpentes. Com qui busca un forat en una roda punxada per impedir que marxi l’aire, o procurant posar bé el tap de la banyera perquè no s’escoli l’aigua. Però en realitat és més greu, es tracta més aviat de taponar una hemorràgia i sanar una ferida que pot ser mortal.

Le Guin adverteix contra la cobdícia del “materialisme compulsiu”, l’egoisme majúscul que esgota els recursos naturals i que genera grans desigualtats entre els homes

En els primers compassos, Arren pregunta: “Què és el mal?”. I en Ged respon: “Una teranyina que teixim nosaltres, els homes”. En aquesta aventura a la recerca d’una foscor inconcreta i desconeguda, Le Guin, com sempre, proposa un viatge simbòlic que acompanya tota la singladura de l’Arren i el Ged. De quin mal ens vol prevenir Le Guin? Doncs de la cobdícia que ella concreta en un “materialisme compulsiu”. De l’egoisme majúscul que esgota els recursos naturals i que crea grans desigualtats entre els homes. L’ànsia de riquesa il·limitada i d’una seguretat inexpugnable culminen en la quimera de la cerca de la immortalitat, com a avarícia màxima de l’ego. I han passat quasi 50 anys des que Le Guin ho va escriure!

La resposta al mal comença en l’interior d’un mateix. Perquè l’acció d’un sol individu pot provocar una catàstrofe global. Per això Le Guin, hàbilment i a través dels personatges, convida al llarg de la història a fer una mirada al propi interior per aprendre a conèixer les pròpies pors i anhels, les virtuts i mancances, la responsabilitat personal vers l’equilibri del món, perquè abans d’obrir la boca cal conèixer i saber controlar la pròpia ombra, la que tots tenim. Si no, només contribuïm a fer més gran l’escletxa per on s’escola la màgia.

Arren és fill del príncep d’Enlad. Com a hereu d’un llinatge poderós, hi ha la possibilitat que algun dia esdevingui el rei que aglutini totes les nacions en el tron d’Havnor, seguint l’estela del mític Morred, avantpassat seu. Tot i aquest horitzó grandiós, la bellesa de La costa més llunyana és precisament en el viatge, en què dues persones de diferent edat han d’aprendre a confiar enmig dels dubtes i els perills. Per a l’Arren és un periple ple de clarobscurs, és la instrucció del jove que idolatra el seu mentor, però que alhora se sent traït a la primera decepció. I en el trajecte de Ged també observem que l’aprenentatge de la vida mai es completa del tot, perquè sempre hi ha nous reptes a superar.

En la lluita entre dos pols, l’ordre i el caos, la vida i la mort, l’Arren i en Ged afronten el clàssic viatge a l’inframon que poua de totes les mitologies. És una missió dura, però que no es pot defugir: són com Frodo i Sam travessant Mòrdor. Tot i que Le Guin defuig la religió, la seva escriptura té una gran profunditat i espiritualitat. Moltes escenes del mestre Ged m’han recordat el Jesús dels Evangelis: en el bes a una dona torturada, en el contingut quasi profètic d’un camí predestinat, en les respostes enigmàtiques i els silencis, en els missatges d’amor i compassió que predominen al llarg del relat, en l’allunyament i posterior entrega absoluta del deixeble vers el mestre, en els dubtes de fe quan Arren dubta de la màgia, en l’expressió “queda’t amb mi i vigila”…

I, finalment, en el missatge ecologista i la constant apel·lació a l’Harmonia com a equilibri necessari del món vivent, Ursula K. Le Guin recorre als dracs com a representació sublim de la Natura. El drac és un monstre ferotge invencible i un gran aliat, perquè forma part del mateix Tot que comparteix amb la humanitat. L’aventura és prodigiosa, però el calat moral de l’obra és atuïdor. Val la pena treure-li tot el suc.

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!