“L’amor és l’única gràcia que tinc”
Després de La costa més llunyana (1972), que completa la “primera trilogia de Terramar” juntament amb Un mag de Terramar i Les Tombes d’Atuan, Ursula K. Le Guin va trigar divuit anys a tornar a aquest univers fantàstic. Tehanu (1990), que va guanyar el premi Nebula, es presentava com el quart i darrer llibre. Tot i així, el 2001 Le Guin encara va tancar el cicle amb Contes de Terramar i L’altre vent, de propera aparició en català també a l’editorial Raig Verd.
Tehanu és una història sobre l’amor i la compassió. És també una reivindicació de la fúria contra la injustícia. I és, sobretot, un cant a l’extraordinària vida ordinària perquè, trencant tots els tòpics de la fantasia, l’acció de la novel·la transcorre bàsicament en una granja, en el món rural i les seves petites grandeses, en la determinació d’una dona, envoltada de dones, per tirar endavant.
Aquesta dona és la Tenar. L’etapa de maduresa d’Ursula K. Le Guin es reflecteix sobre el paper en l’evolució de la gran protagonista de Les Tombes d’Atuan. Aquella nena que s’havia criat entre murs al desert com la gran sacerdotessa és avui la Goha, una estrangera que ha viscut una existència ben normal a l’illa de Gont, on es va casar i va tenir dos fills, fent allò que la societat esperava d’una dona. La història de Tehanu arrenca vint-i-cinc anys després de la seva arribada a l’illa, amb la Goha vídua i sola, perquè els fills ja han marxat de la granja, encara que envoltada d’altres dones veïnes. En el primer capítol, la Goha rescata una nena que ha estat brutalment maltractada. La salva de la mort, tot i que l’infant queda absolutament traumatitzat, amb mitja cara cremada, un ull cec i un braç pràcticament inútil. Aquesta nena esgarrada, la Therru, adoptada per la Goha-Tenar, és el principal pilar de Tehanu.
És un moment incert a Terramar, de canvi. La màgia és feble, no es tenen notícies ni de l’hereu al tron d’Havnor ni de l’Arximag. El vell fetiller Ogion és a les portes de la mort. Havia estat mestre d’en Ged-L’Esparver, i va ser el protector de la Tenar després de ser rescatada de les tombes d’Atuan. La Tenar era una jove instruïda i intel·ligent, però va decidir no seguir el camí de la màgia. Va escollir desenvolupar-se com una mestressa de casa, com qualsevol dona del seu entorn, i això implica també sexualment, per suposat. Arribada a la maduresa, en la soledat de la viduïtat, assumeix un nou repte: l’adopció d’una nena molt especial, que requereix una educació sensible per a cohabitar amb el seu trauma, i alhora la protecció d’una mare forta que la defensi del món, que la veu com un monstre.
Le Guin va demostrar que es podia escriure alta fantasia sense testosterona ni grans lluites èpiques ni herois musculats
A Tehanu, Ursula K. Le Guin va demostrar que es podia escriure alta fantasia sense testosterona ni grans lluites èpiques ni herois musculats. Que no vol dir que no hi hagi violència, evidentment. El conflicte és latent, i els perills, constants. Però la forma d’encarar-los té un altre tarannà, un altre tempo. Le Guin ofereix un relat pausat, però d’una gran profunditat, i d’una sensibilitat extrema. Amb les paraules justes, amb aquells diàlegs sintètics on es masteguen els silencis. I a Tehanu –que és el nom d’una estrella– el lector hi troba dracs, i grans reis, i mags i encanteris, i bruixes. Però la mirada es desvia cap a assumptes aparentment secundaris. L’essència argumental rau en la determinació d’una dona que construeix una nova vida al seu voltant, des de la rutina del filar a la tendresa d’un plançó de presseguer.
I, sí, torna en Ged. I es retroba amb la Tenar, però ja són persones absolutament diferents de com el lector les havia conegudes. No és un retrobament fàcil. Són individus de gran calat que han viscut molt intensament i ara juguen rols diferents en l’esdevenir del món. Per això aquesta relació és difícil de copsar sense haver llegit abans Les Tombes d’Atuan.
És curiós perquè, poc després d’haver recuperat per primer cop en català Igualtat de Ritus de Terry Pratchett (1987), a càrrec del segell Mai Més, en aquest llibre de Le Guin –publicat el 1990– hi trobem el mateix tema, tot i que tractat d’una manera absolutament diferent, és clar. Es tracta del rol masculí i femení respecte de la màgia, que és el mateix que dir de la fantasia, o de la vida en general. Les desigualtats home-dona. Els homes són fetillers i posseïdors d’un poder que a les dones els és vetat, i elles són bruixes, o remeieres, d’un rang inferior. Le Guin, a Tehanu, encarna en la Tenar una dona avançada al seu temps, que pren decisions i que vol ser protagonista de la seva pròpia llibertat. Es revela contra determinades imposicions del masclisme imperant, tot i que la ira la rosega per dins quan es veu sotmesa per la tradició, el sistema o les seves pròpies febleses.
Tehanu és, per damunt de tot, un cant a la força dels més petits, els menyspreats, els maltractats. Una novel·la magnífica que situa la literatura fantàstica en un altre nivell, més enllà del gènere.
∞∞∞
Les Rades Grises 
Un pensament sobre “Exaltació dels petits”