“No queda mucha magia en el mundo”
M’imagino Joe Abercrombie (Lancaster, 1974) amb el full en blanc després de Un poco de odio, el primer llibre d’aquesta sèrie. La pau… La pau? La pau és un problema! Quin avorriment, no? Necessitem una bona batussa! I l’escriptor reprèn la història allà on la va deixar, i ens ve a dir que la pau és impossible, perquè sempre hi haurà algú disposat a qüestionar el poder establert amb sang; sempre hi haurà algú disposat a trepitjar tothom perquè l’ambició no té mesura; i, òbviament, sempre hi haurà algú que sentirà que té dret a defensar-se davant d’una ofensa. El problema de la paz és el segon lliurament de La era de la locura, en què Abercrombie desenvolupa el seu univers fantàstic amb un relleu generacional que no necessàriament millora les coses.
De tota manera, l’escriptor ja sabia què trobaria en aquest full en blanc. Primer va concebre l’esborrany de la sèrie completa, com un tot en tres parts, i l’estructura és definida des del principi. Al setembre es preveu que aparegui en anglès el tercer volum. Abercrombie torna, doncs, a aquest món de fantasia èpica en què el rerefons d’una Europa medieval es va transformant per una incipient revolució industrial, en què es generen grans desigualtats de classe entre rics i pobres i neix una mena de sindicalisme radical per defensar els treballadors desvalguts dels abusos aberrants a què els sotmeten els patrons.
Els joves ocupen el poder dels seus avantpassats, els herois de La Primera Ley. Uns 30 anys després, el món canvia, però no ho fa pas gaire la manera de fer. Una pausa després de l’última guerra, per tornar a començar. La roda gira i només porta més violència.
Dit això, és recomanable que hagueu passat per Un poco de odio per entendre la idiosincràsia dels personatges i les seves motivacions. El ventall temporal és ampli i també els vincles familiars al llarg de la saga. I el resultat és una novel·la molt coral en què el centre d’interès va saltant d’un lloc a un altre, sense que hi hagi un sol protagonista principal sinó múltiples focus que conflueixen en un final pirotècnic.
Així, tenim l’inici del regnat d’Orso, a Adua, desganat i decebut per no poder mantenir la relació amorosa amb la portentosa Savine dan Glokta. La política no és fàcil i un incident amb un noble serà la guspira que encendrà els ànims d’alguns detractors del rei. No hi ha res pitjor que un heroi militar jove, arrogant i impetuós com Leo dan Brock, lord governador d’Angland, avorrit i sense acció militar. I algú està disposat a utilitzar-lo per posar el monarca contra les cordes. És significativa la paradoxa entre els que parlen de traïció i els que en la mateixa acció hi veuen patriotisme.
En aquest cas, Abercrombie retrata la guerra potser amb més cruesa, posant l’èmfasi en la seva absurditat
Mentre la veïna nació d’Estiria consolida la seva força, sembla que La Unió fa el contrari al seu nom, i es va desgastant. Al Nord, el temible Stour Ocaso sempre té a punt una destral i centenars de guerrers assedegats de sang que el segueixen. Mentrestant, la jove Rikke esdevindrà la nova líder del Protectorat, i juga un difícil equilibri entre La Unió i el Nord, mentre intenta resoldre les dificultats de la seva habilitat visionària, l’ull llarg, el més proper a la màgia que ens ofereix aquesta novel·la. Només hi ha una breu aparició del mític mag Bayaz, tot i que la seva ombra plana en tota la història, i seva és una de les frases que millor resumeix la trama: “La màgia s’esvaeix al món però, en realitat, la majoria dels problemes sempre s’han resolt millor amb unes paraules esmolades. O amb una mica d’acer esmolat.”
El llibre està concebut com una bola de neu que es congria i creix incessantment, i amenaça en una gran explosió. A la banda de La Unió, alguns secundaris de luxe, com Vick, la inquisidora, esdevé el tentacle del ja decrèpit Sand dan Glokta, mentre que Broad, el lluitador fidel de Savine, tampoc es pot desenganxar del seu passat violent. Ells són els més propers a una altra lluita soterrada, la dels trencadors que propugnen el Gran Canvi, la revolució, l’anarquia.
Abercrombie té una gran habilitat per construir els personatges, i ara aprofundeix més en les relacions entre ells, amb un estil desenfadat i pinzellades d’humor negre. Sap generar tensió i construeix un artefacte literari entretingut. En aquest sentit, sap a què juga i ho fa amb solvència i seguretat. Pel que fa al contingut profund, condueix de nou el lector a un carreró sense sortida, perquè les seves històries sempre acaben engolides en el bucle de la violència, l’única manera de resoldre els conflictes, que reneixen sense aturador, com una mala herba impossible de fer desaparèixer que sempre torna a brotar. Abercrombie, en aquest cas, retrata la guerra potser amb més cruesa, posant l’èmfasi en la seva absurditat.
El seu no és un llibre pròpiament de bons i dolents, sinó que les aliances i les amistats basculen en funció de les circumstàncies i els interessos de cada moment. Tant és així, que en determinats moments el lector pot tenir la temptació d’escollir bàndol per simpatia amb uns o altres però, alerta, perquè la truita es pot girar completament. Els fets van modelant les persones i això no és precisament un conte de fades.
∞∞∞
Les Rades Grises 