“Es creia que existia un manuscrit d’Arthur Pym? […] Vet aquí un home assenyat admetent aquella ficció com si fos una realitat”
No podem definir L’esfinx del glaç com a novel·la fantàstica, sinó que s’emmarca en la potent tradició de la narrativa d’aventura i de descoberta del segle XIX. Ara bé, aquesta obra és sobretot un homenatge a Edgar Allan Poe (1809-1849) i, concretament, a l’única novel·la que va escriure, La narració d’Arthur Gordon Pym (1838). En aquest llibre, Poe narra un trepidant viatge marítim pels mars del sud del planeta, amb múltiples perills i un final obert de tints fantàstics. Doncs bé, Poe va ser un referent per a Verne, fins al punt que el 1864 l’escriptor francès va publicar un estudi sobre l’obra literària de Poe, on ja apuntava que algú hauria de completar la història de Gordon Pym. I ell mateix s’hi va posar. L’esfinx del glaç va arribar en l’etapa de maduresa de Verne, quan tenia 67 anys, i partia amb el propòsit de dotar d’una explicació científica a la fantasia de Poe.
En un exercici metaliterari fenomenal, Verne no és que faci referències a Poe sinó que insereix de ple el viatge de La narració d’Arthur Gordon Pym en aquesta novel·la, de manera que ressegueix fil per randa la travessia anterior i genera nous lligams entre personatges per dotar la història d’un sentit emocional. El científic Jeorling, que narra en primera persona, s’embarca des de les illes Kerguelen en un veler capitanejat per Len Guy. Una descoberta imprevista fa pensar que un grup d’homes de l’expedició de Gordon Pym haurien sobreviscut en un algun indret remot del Pol Sud, un dels quals és el germà del capità del vaixell. Amb aquesta premissa, la goleta reviu el viatge de Gordon Pym fins a l’Antàrtida. Nosaltres avui podem visualitzar aquest viatge amb Google Earth. Verne, però, mestre de l’especulació científica, descobria el Pol Sud abans que ningú, ja que la primera exploració reconeguda no arribaria fins a l’any 1911 (catorze anys després de la novel·la de Verne), a càrrec del noruec Roald Amundsen.
En el joc de palimsests que esdevé aquest llibre, Verne situa el protagonista com l’incrèdul, mentre que el capità Len Guy dona per certes les explicacions del llibre de Poe. En un primer moment, Jeorling s’exclama que el mariner es cregui una invenció, la “imaginació fantasiosa” de l’escriptor americà, tot i que els esdeveniments van confirmant algunes veritats. Ficció dins d’una altra ficció. L’acció del primer llibre passa el 1827, mentre que Verne situa la seva el 1839, uns anys més tard, per tal de donar continuïtat –i credibilitat– als lligams amb els seus personatges. El llibre sobre Gordon Pym és una cita constant, una lectura de capçalera per als protagonistes de la novel·la, i no només això, sinó que el narrador també fa esment d’altres contes de Poe, com El domini d’Arnheim o L’Àngel de l’Estrany.
Com conclou Munné-Jordà, “Verne oficia de frontissa entre els romàntics escriptors de novel·les sobre ciència i els moderns escriptors de ciència-ficció”
Cal recordar, a més, que Verne no va ser l’únic que va quedar captivat per les aventures de Gordon Pym. Un altre geni del fantàstic com H. P. Lovecraft va adaptar la història portant-la al seu terreny a A les muntanyes de la follia (1931), publicada en català per Laertes.
L’esfinx del glaç és un llibre llarg, empeltat de la solemnitat del llenguatge del segle XIX, amb alguns compassos excessivament descriptius o fins i tot monòtons per al lector actual, però que manté l’atenció gràcies a les revelacions constants que van dibuixant la trama i generant interès fins a arribar al desenllaç plausible que cercava Verne. La seva és una història igualment dura i dramàtica, però no tan truculenta com la de Poe. Val la pena subratllar la feinada de Munné-Jordà per aconseguir una traducció riquíssima, que manté la fidelitat a l’esperit de Verne, i que aporta un desplegament de vocabulari navilier impressionant, com també havia fet Francesc Parcerisas amb La narració d’Arthur Gordon Pym.
L’esfinx de glaç es va publicar gairebé mig segle després de la coneguda Moby Dick (1851) de Herman Melville. L’anhel de descoberta i exploració del món de final del XIX situa l’aventura marítima en el seu punt àlgid amb obres com L’illa del tresor (1883), de Robert L. Stevenson, El corsari negre (1898), d’Emilio Salgari o la recentment reeditada L’illa del Doctor Moreau (1896), de H. G. Wells, que, amb un altre to, també té aquest escenari oceànic.
Verne vol difondre la ciència i la tecnologia del seu temps, i en aquesta novel·la pretén donar una explicació científica, racionalitzar el misteri que havia deixat Poe. Com conclou Munné-Jordà, d’aquesta manera “Verne oficia de frontissa entre els romàntics escriptors de novel·les sobre ciència i els moderns escriptors de ciència-ficció”. Benvinguts al llarg viatge.
∞∞∞
Les Rades Grises 
Un pensament sobre “Verne (i Poe) al Pol Sud”