«Sempre hi ha una història per aprendre»
Uns déus ferotges és un d’aquells llibres que fa il·lusió, per venir de qui ve. El novell Daniel Genís signa el seu debut com a novel·lista amb 45 anys, tot i que atresora a les seves espatlles moltes pàgines de literatura, com a professor, editor i divulgador. Al petit cosmos de la fantasia en català, ell és el creador, ànima i motor d’El Biblionauta, el principal mitjà digital del país dedicat a la literatura de gènere fantàstic en català. Però Genís no en tenia prou a fer ressenyes i organitzar saraus i premis diversos per dinamitzar el fàndom. El cuc de l’escriptura pot ser molt insistent, i finalment fructifica. Males Herbes, en la seva tasca incansable per obrir finestres a nous autors en llengua catalana, publica ara Uns déus ferotges, un llibre rodó per al desè aniversari que el segell celebra durant tot aquest any.
Aquesta és la història d’un pelegrinatge medieval, una aventura de viatges protagonitzada per un jove de setze anys, Abu Jafar, musulmà de València, que, amb l’afany de veure món, viatja fins a la Meca. Una travessa per la Mediterrània resseguint el nord d’Àfrica. El context és històric, a final del segle XII, i hi apareixen referències a alguns personatges reals, però el que el lector trobarà no és pas una novel·la històrica, sinó un periple fantàstic que beu de la tradició de la literatura de viatges de Poe o Verne, entre d’altres. De fet, el mateix Genís explica que, recordant la professora Lola Badia, el llibre s’apropa al concepte de «poètiques ficcions», textos d’entreteniment típics de l’Edat Mitjana. I, més concretament, a la rihla, que és el relat d’un viatge, un gènere literari de tradició àrab medieval que narrava pelegrinatges a la Meca. Un d’aquests llibres el va influenciar més vivament: A través del Oriente, d’Ibn Yubayr (1145-1217), viatger i poeta d’Al-Àndalus, coetani del protagonista d’aquest conte.
Genís basteix un text sòlid, ben documentat, ben estructurat de principi a final. Utilitza el recurs del manuscrit trobat, que és una fórmula que emmarca l’aventura pel davant i pel darrere, i que no admet rèplica, és a dir, el presumpte editor simplement transcriu el dietari inèdit, que havia estat desaparegut durant segles. Ara bé, la declaració de principis ja arriba en els primers compassos, atès que els investigadors que han desxifrat el manuscrit són de la Universitat de Miskatonic, Arkham. Això passa a les primeres pàgines, per tant, al lector de gènere ja se li activa el «mode lovecraftià» i es pot esperar ecos fantàstics que ressonen com el crit «Tekeli-li!».
Uns déus ferotges, doncs, és un homenatge a A les muntanyes de la follia, d’H. P. Lovecraft, però també a La narració d’Arthur Gordon Pym, d’Edgar A. Poe o a L’esfinx del glaç, de Jules Verne, en una reivindicació d’allò sobrenatural que la ciència no pot explicar. De fet, Daniel Genís, en certa manera, relliga elements d’aquestes obres, les connecta i les vincula a l’aventura del seu Abu Jafar. L’aroma del relat evoca Les mil i una nits; també té aires de la picaresca espanyola; o fins i tot ressons bíblics, com l’episodi de Jonàs i la balena. Genís és doctor en Literatura. Per força s’havien de reflectir en el text un còctel dels seus estudis i dels seus gustos.
A banda de la documentació necessària i la feina que aquesta comporta, i que es nota en la novel·la, Genís reïx tant en l’estructura com en el ritme. Però potser el que té més mèrit és el to, per la dificultat d’assolir-ne la mesura justa en un text com aquest, distès, amb humor i lleuger ‒el protagonista és un aventurer de pa sucat amb oli, en escenes que freguen l’absurd‒, sense que això li tregui un gram de qualitat i coherència al relat. El llenguatge no és pas arcaic ni pretesament medievalitzant, una tria que també encaixa bé en el conjunt, volgudament mancat de solemnitat.
El llibre és un relat de relats. Pràcticament cada capítol amaga una faula que complementa la història principal; els contes, com la medicina que requereix aquell rei malalt, són font de vida
Un altre dels elements destacats d’Uns déus ferotges és que és un conte de contes. Com un joc de nines russes, pràcticament cada capítol amaga una faula externa a la història principal, que d’alguna forma la complementa, de manera que l’autor incentiva la imaginació, les històries mítiques, la llegenda… perquè els contes, com la medicina que requereix aquell rei malalt, són font de vida.
En un pelegrinatge sense motivacions religioses, Abu Jafar no és un creient de fe obcecada, sinó que més aviat és desconfiat i incrèdul, i al llarg del viatge les seves peripècies l’empenyen cap a divinitats fantàstiques, una crida blasfema que no és precisament el que els pelegrins musulmans cercaven a la Meca.
El narrador escriu les seves memòries en primera persona, i s’adreça a uns hipotètics lectors amb interpel·lacions del tipus «aviat us n’adonareu…», una fórmula que funciona molt bé en aquest estil de relat, perquè reforça la complicitat del lector amb un protagonista que passa tota mena de penúries en una història de creixement que, també, es pot encasellar en l’esquema del viatge de l’heroi. En aquest procés, Abu Jafar descobreix l’enamorament, el sexe primerenc, el poder dels diners, la violència i l’engany, la confiança… És, doncs, un itinerari d’autoconeixement, perquè la descoberta del propi camí només es pot saber al final del viatge.
Fidel a la seva croada contra els llibres llargs, Daniel Genís lliura un relat àgil que es llegeix d’una revolada. I el lector hi podrà trobar, a banda de múltiples referències literàries, algun detallet que remet a la seva dedicació com a professor de secundària, tot desitjant que aquesta no sigui una d’aquelles lectures avorrides que s’han d’empassar els alumnes. Us asseguro que no serà el cas!
L’enhorabona al Daniel Genís per aquesta primera incursió literària, i tant de bo que en vinguin moltes més!
∞∞∞
Les Rades Grises 