El poder i la llibertat

Les Tombes d’Atuan, d’Ursula K. Le Guin. Ed. Raig Verd, 2020. 185 pàg. Traducció al català de Blanca Busquets.

“La llibertat és un llast feixuc (…). No és un regal que es rep, sinó una tria que es fa”

Ursula K. Le Guin (1929-2018) no tenia cap continuïtat prevista quan va publicar Un mag de Terramar (1968). Havia creat una història juvenil –que esdevindria mítica– amb una escola de màgia, un món format per illes i un noi inquiet que havia de descobrir qui era. Després d’això va escriure l’aclamada novel·la de ciència-ficció La mà esquerra de la foscor (1969), també actualitzada recentment per l’editorial Raig Verd, i va ser aleshores quan va decidir tornar a aquell món, però va reprendre la història amb una nova protagonista, el primer llibre que tindria una dona en el paper principal, com explica la pròpia escriptora a l’epíleg d’aquest volum. Aquest text, que Ursula K. Le Guin va escriure 40 anys després de la publicació de Les Tombes d’Atuan, l’ha recuperat l’editora Laura Huerga per complementar una nova edició preciosa –com ens té acostumats– del catàleg Le Guin. Endinseu-vos en el món màgic de Terramar, perquè la saga continuarà aviat amb la publicació de La costa més llunyana, Tehanu, Contes de Terramar i L’altre vent.

Les Tombes d’Atuan ens porta a l’extrem oriental de Terramar, lluny de l’Arxipèlag, i ens presenta la infantesa i adolescència d’una nena, la Tenar, que ha estat designada com la reencarnació de la Sacerdotessa Única de les Tombes d’Atuan. Per tradició ancestral es creu que la Sacerdotessa, quan mor, neix de nou ininterrompudament pels segles dels segles, Sempre Reencarnada, per això els seus acòlits cerquen per tota la regió una nena sana nascuda la mateixa nit del decés de la seva líder. Els pares biològics, quan la nena ha complert cinc anys, no tenen més remei que lliurar la seva filla al servei del temple, on passa a ser Arha, la Devorada.

La vida al complex del monestir és rutinària i avorrida per a les nenes que hi viuen. Estudi dels cants i danses sagrats, història de les Terres de Kargad i misteris divins vinculats a poders antiquíssims coneguts com els Sense Nom. Malgrat que la Tenar té un vincle més estret amb una de les nenes, viu cada cop més aïllada com a Summa Sacerdotessa, custodiada amb fermesa i disciplina per dues adeptes més grans i amb la complicitat d’un eunuc, l’únic que li mostra una mica de tendresa. L’indret de les tombes és totalment envoltat pel desert, i es troba en un període de decadència. Cap altre home hi podia posar els peus, i els reis i nobles de la zona han anat perdent la devoció cap als Sense Nom. La Tenar-Arha és la màxima mandatària d’un indret remot, pràcticament oblidat del món, que descansa sobre un laberint subterrani immens i fosc, on es diu que es guarda un gran tresor. La noia aprendrà a recórrer a les palpentes cada racó del laberint. Custodiar-lo és la seva missió.

Les Tombes d’Atuan reflexiona sobre el poder a partir d’una heroïna diferent, allunyada dels personatges bèl·lics i masculinitzats de la fantasia èpica que va ser coetània de Le Guin. El nucli de la història es fixa en com el mateix poder empresona una nena que no ha après a viure com la gent normal, i que és la responsable d’un llegat de costums arcaics que no interessen gairebé a ningú. El mateix poder és una presó, simbolitzada en el laberint, i és en la ceguesa dels túnels subterranis quilomètrics on la noia ha de trobar el camí simbòlic cap a la seva llibertat, però no ho podrà fer sola. Com una Ariadna i el seu fil, cal que algú ens ajudi a sortir del laberint. Però, mentre que Teseu hi va entrar per occir el Minotaure, a la Tenar ningú li va demanar mai la seva opinió, i en el cor d’aquesta història ella, per primer cop, tindrà l’oportunitat de decidir quin camí seguir, la llibertat d’escollir.

Com una Ariadna i el seu fil, cal que algú l’ajudi a sortir del laberint. Per primer cop a la vida, la Tenar tindrà l’oportunitat de decidir quin camí seguir

No desvetllarem què passa a partir d’aquí, per si algú encara no ha llegit els llibres. La història s’endinsa en la figura mítica del bruixot Erreth-Akbe, senyor de dracs, que va ser derrotat i l’amulet que li conferia poder, partit en dos. Es diu que una de les parts de l’anella és a les Tombes d’Atuan, però es desconeix on para l’altre tros, tot i que ja ho intueixen els lectors d’Un mag de Terramar

Les Tombes d’Atuan hauria de ser de lectura obligada a les escoles. Hi ha tant de suc en el sentit metafòric de la vivència de la protagonista! Tants paral·lelismes amb la societat actual! Qualsevol adolescent d’avui s’hi pot veure reflectida, però amb altres laberints, imposats per la societat de consum i per l’estètica d’aparador selfie. I, d’altra banda, qüestiona els poders religiosos i com aquests es perpetuen. Quina legitimitat tenen els privilegis acumulats al llarg dels segles, si cada cop són més allunyats de la gent? Llegiu Le Guin, que és una delícia, i fa rumiar!

A més de la sèrie de Terramar, Raig Verd ha anunciat recentment que el 2021 publicarà encara més obres de la gran Ursula K. Le Guin: El nom del món és bosc, ciència-ficció ecologista inèdita en català, un llibre en què es va inspirar la pel·lícula Avatar, i també un conte vinculat a La mà esquerra de la foscor. Leguinistes, estem d’enhorabona!

 

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises! 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.