Caront és una novel·la negra ambientada en un viatge espacial. En un moment en què la hibridació de gèneres és tendència, Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) barreja les seves dues passions, el crim i la ciència-ficció. El plantejament és aquest: una nau viatja de la Terra a Caront, satèl·lit de Plutó, amb l’objectiu de construir-hi una estació interestel·lar. L’astronau es dirigeix als confins del sistema solar en un context d’exploració d’altres mons per trobar una altra llar per a la humanitat. És un viatge que té una durada prevista de dos anys, per la qual cosa els passatgers humans –majoritàriament científics– han d’hivernar per torns per dosificar els recursos. Ara bé, la mort sospitosa de tres persones obliga a despertar abans d’hora la inspectora Sara Bruc, que serà l’encarregada d’investigar aquests presumptes homicidis.

Tenim, doncs, els ingredients bàsics: uns assassinats, una investigació i un espai. Aquest tercer punt és cabdal en la novel·la. L’escriptor imagina com a entorn físic una mena de cub de Rubik gegantí, una nau formada per 27 cubs de la mateixa mida que evoca aquest passatemps boomer. Encara que soni a tòpic, la nau esdevé un personatge més del llibre. És un espai tancat, com si fos un edifici, compartit pels personatges, i del qual no se’n pot sortir, fet que accentua la sensació claustrofòbica. I pren una importància crucial el cub D14, que es troba al nucli de la nau, i és on han mort els tres joves científics. És una sala de realitat virtual fabulosa, on els passatgers hi van per salut mental, i hi poden crear qualsevol escena desitjada: visitar els seus paisatges d’infància, veure persones conegudes, tenir sexe virtual, etc. Jordi de Manuel inventa una droga, la virtualina, que potencia la realitat virtual i fa que les percepcions siguin més reals. 

Més amunt esmentàvem que bona part de la tripulació humana (unes 80 persones) són científics de diferents països, altament qualificats, que treballen en diferents projectes d’investigació. Però és que la major part de la tripulació són robots, alguns dels quals –els Omega– tan sofisticats que semblen gairebé humans. La inspectora Sara Bruc haurà de treure l’entrellat de tot el que es cou a la nau per esbrinar com han mort aquestes persones que, sembla evident, comparteixen un secret clau en el context de la missió.

Jordi de Manuel, un dels noms de referència del fantàstic en llengua catalana, domina perfectament l’ofici i aconsegueix amb Caront el seu propòsit principal com a novel·lista, que és entretenir el lector. Ara bé, va més enllà i, entremig de la trama detectivesca, planteja un seguit de reflexions filosòfiques, científiques i polítiques molt interessants que bullen en l’interior de la nau. Per citar-ne algunes: l’abolició universal de la pena de mort mitjançant el coma punitiu, un sistema que planteja dubtes jurídics i que té a veure amb la hibernació; l’autor proposa un debat interessant sobre les capacitats dels robots, amb mencions a les lleis de la robòtica d’Asimov, a qui ret homenatge amb el personatge Irah Nodles (format amb les lletres del mític personatge Hari Seldon) i introduint elements com la psicohistòria i els models matemàtics amb alt poder predictiu; també especula amb uns mamífers que no mengen, animals semblants a un liquen que fan la fotosíntesi; és un futur en què ja existeix energia de fusió, on hi ha una computadora quàntica que pot fer un trilió d’operacions per segon, un futur en què la humanitat és molt més longeva, i a la Terra s’han extingit moltes espècies…

D’una forma natural, De Manuel incorpora Catalunya en la novel·la, una Catalunya del futur que és un petit Estat europeu que havia assolit la independència de forma pacífica; el robot que té assignat la protagonista parla català amb accent oriental, concretament empordanès! La inspectora s’emociona quan el sent, perquè la llengua s’havia salvat per ben poc de l’extinció.

I fer esment també, com no, a l’afició de Jordi de Manuel als jocs de paraules en els noms dels personatges i a les endevinalles amagades. Potser el lector en detectarà alguns… Menció especial per a la Tinent Carmela Torres, que precisament és experta en robòtica i a la nau es treballa amb un nanoxip que pot exercir una “mutació sentimental”. Tampoc deu ser casualitat que la novel·la tingui quaranta-dos capítols… I sobre el significat simbòlic de Caront, només cal que busqueu als diccionaris de mitologia clàssica.

Bé, tot això i més en una aventura amena, que va de menys a més quant a ritme narratiu i que palesa una cosa que ja sabem, i és que en català podem produir bones històries en tots i cadascun dels subgèneres del fantàstic.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!