“No podia acceptar el Regne, però tampoc podia negar-lo”
Mirada enrere en el temps per descobrir una de les sagues rellevants de la fantasia èpica anglosaxona. Les cròniques de Thomas Covenant és una sèrie llarguíssima de deu novel·les de fantasia èpica, l’obra més destacada de Stephen R. Donaldson (Cleveland, 1947). El primer llibre, que analitzem aquí, és Lord Foul’s Bane (1977), traduït al castellà sis anys després com La ruina del amo execrable. Donaldson va publicar els sis primers títols molt seguits, entre 1977 i 1983, amb dues trilogies (publicades en espanyol per Acervo Editorial). Vint anys després, ja al segle XXI, va reprendre la sèrie amb una tetralogia que no ha estat traduïda. No cal dir que mai s’ha traduït al català.
Després de la mort de Tolkien l’any 1973, l’ombra allargada d’El Senyor dels Anells va continuar dominant la literatura fantàstica, i les comparacions són inevitables, tot i que alguns autors se’n van sortir a l’hora de crear històries amb un nou enfocament. És el cas de Donaldson, que va tenyir la seva creació d’un to més fosc. Fa poc, al Festival 42 de Barcelona, Steven Erikson, creador de Malaz, es manifestava seguidor de Donaldson i defensava que les cròniques de Thomas Covenant van dur la fantasia èpica a l’edat adulta.
La ruina del amo execrable és la història de supervivència d’un ciutadà dels Estats Units, malalt de lepra, rebutjat en una societat del primer món en ple segle XX. Ha perdut família, amics i feina, i viu solitari, exclòs, fins que un dia un accident el transporta a un altre univers. Així, sense previ avís. La novel·la fa aquest gir radical tot just en el tercer capítol.
Covenant desperta en un món d’antics herois i poders màgics en què es repeteixen alguns dels elements essencials del subgènere de la fantasia èpica, com és la construcció d’un Regne mític i llegendari poblat d’éssers sobrenaturals; la presència d’un Enemic malèfic que vol sotmetre i destruir la humanitat; un objecte poderós associat a una llegenda o profecia, i un equip d’aventurers disposats a tota mena de penúries per defensar el seu món.
El protagonista viu aquest traspàs a un altre univers com un malson, com una irrealitat sobrevinguda que no comprèn, però, tot i així, s’hi involucra, a la seva manera, i experimenta que les xacres de la malaltia desapareixen en aquesta nova realitat: no ha de patir per les petites ferides, i ha recuperat la sensibilitat nerviosa a mans i peus. Al Regne –és com s’anomena aquest univers– experimenta sensacions de salut abans desconegudes.
Mentre que al món real només és un pària, un empestat rebutjat per la societat, en el món paral·lel no només és acceptat sinó que és venerat com un salvador formidable, quasi diví; el confonen amb un heroi de l’antiguitat, Berek Mitjamà. A Covenant li van haver d’amputar dos dits per la lepra i, a més, llueix l’anell de casat, “l’or blanc” que esmenta la llegenda.
Tot i així, Covenant exhibeix sempre altes dosis d’amargor i pessimisme. Aquest és un tret diferencial de l’obra de Donaldson: el protagonista és un home afligit, sempre a la defensiva, iracund i malcarat que poques vegades es relaxa i aconsegueix combregar amb un entorn que el venera, però que al mateix temps el condueix a una missió perillosa i terrible. Covenant se sent arrossegat a una vivència que no ha escollit en cap moment i això es barreja amb el seu tarannà negatiu, dominat per la desesperança i la tribulació.
En aquest context, Covenant és clarament l’antiheroi, un personatge que no encaixa en els paràmetres clàssics del gènere, i segurament aquest fet va atorgar rellevància a la saga als anys setanta i vuitanta, clarament allunyada de narracions més dolces i de la literatura juvenil.
La comparació amb Tolkien és inevitable perquè molts autors de la generació de Donaldson van créixer sota el seu prisma. I Donaldson utilitza detalls i arguments que s’assemblen excessivament
Donaldson planteja un missatge ecologista i pacifista. En aquest submón, de caràcter primari, la civilització està absolutament lligada a la Terra, d’on sorgeix el poder i la vida. Algunes societats treballen la pedra; altres, la fusta. Sempre des d’un respecte reverencial, una comunió que s’expressa en benaurances i cançons per despertar el poder de la natura. També els homes que ostenten el poder del Regne, els anomenats “Amos”, han fet un Jurament de Pau, per tal de recuperar un equilibri còsmic després d’un cataclisme passat que anomenen “la Profanació”. En aquest jurament tracten d’evitar la lluita, que matar no sigui l’única resposta. Però davant l’amenaça de l’Execrable, per força hauran de lluitar.
Covenant entra en conflicte constantment amb els seus companys d’aventura. Es resisteix a admetre que tingui un paper a desenvolupar, i ho viu tot amb una negativitat exasperant, fins al punt que en molts compassos el seu comportament pot provocar l’antipatia del lector. L’escriptor vol traslladar com a metàfora un concepte del mal molt arrelat a la societat i que es manifesta de múltiples formes: prejudicis, immoralitat, odi, cinisme, menyspreu per la vida…
Com dèiem més amunt, la comparació amb Tolkien és inevitable perquè molts autors de la generació de Donaldson van créixer sota el seu prisma. I, encara que Donaldson construeixi un món nou, utilitza detalls i arguments que s’assemblen excessivament: per exemple, l’anell com a símbol màgic; l’ús d’un objecte de poder de forma errònia, amb la conseqüent corrupció i cobdícia que genera; la concepció d’un Arbre Únic des d’on neix el Bastó de la Llei; el concili davant els governants del món on es trasllada un missatge que condueix a una decisió dràstica per al Regne; emprendre un viatge, una Recerca que culmina al Mont del Tro; travessar un bosc amb poders, d’arbres amb consciència…
He gaudit amb la lectura de La ruina del amo execrable. És destacable la profunditat psicològica amb què està treballat el protagonista, la seva mirada cínica i desesperançada del món, i la sensació desagradable de no acabar d’encaixar enlloc. Com també és fantàstica la grandiloqüència dels escenaris de la creació d’aquest submón paral·lel, amb un recurs narratiu en la línia de mestres com C. S. Lewis, tot i que en aquest cas no hi ha cap portal ni llindar, ni tampoc s’aclareix –almenys en aquest primer llibre– com Covenant es mou entre mons. Ara bé, el llibre té aspectes desfavorables com la densitat feixuga del text i l’alentiment excessiu del ritme en molts passatges. És una literatura que tenia sentit fa cinquanta anys, però, fent servir el tòpic, no ha envellit prou bé. Només recomanable per a lectors i lectores amb necessitat de cobrir buits sobre el gènere per entendre d’on venim.
∞∞∞
Les Rades Grises 