La recuperació de la sèrie de Malaz, de Steven Erikson, per part de Nova (Ediciones B) ha permès posar de nou a l’abast dels lectors de fantasia una de les obres monumentals del gènere. Que em perdonin els més puritans, però la tenia pendent. Més val tard que mai. No és fàcil encarar una saga tan bestial com aquesta, formada per deu volums, que ha estat considerada una de les obres fonamentals de la fantasia èpica contemporània a nivell mundial. A qualsevol lector li pot semblar un propòsit descomunal, potser inabastable, sobretot en les primeres pàgines, quan hom es pot sentir aclaparat per la complexitat de l’univers que planteja l’autor. Però, com en tot bon llibre, només cal deixar-se portar i ben aviat Los Jardines de la Luna t’abdueix en un món de màgia i personatges increïbles. Paciència i endavant. Això sí, és un text exigent, que reclama una lectura activa, i que deixarà preguntes sense resposta.
Per situar-nos una mica és bo fer un cop d’ull al context. Cal tenir en compte que Malaz: El Libro de los Caídos és una de les sèries que marca un canvi de rumb en la fantasia èpica, que coincideix, grosso modo, amb el tombant de segle. El primer llibre d’Erikson es publica l’any 1999, tot i que estava llest entre 1991 i 1992. Només tres anys enrere, el 1996, G. R. R. Martin publicava A Game of Thrones. I l’any 1990 apareixien The Eye of the World, de Robert Jordan, o els primers relats de The Witcher, d’Andrzej Sapkowski. Són algunes sagues imprescindibles per entendre la transformació del gènere, amb una nova dinàmica que motiva històries molt més riques en matisos, moralment ambigües, fosques i difícils, com la vida mateixa. El propi Erikson assenyala que aquest canvi ja l’havia encetat Glen Cook amb La Compañía Negra (1984). L’anoto.
Steven Erikson (Toronto, 1959), pseudònim de Steve Rune Lundin, va construir el món literari de Malaz a partir d’un joc de rol, juntament amb el seu amic Ian C. Esslemont –qui, al seu torn, també ha publicat diversos llibres d’aquest univers en diferents línies argumentals i temporals que es complementen entre si. Erikson adverteix al pròleg que va ser una empresa titànica, i gens fàcil trobar el suport editorial. Massa complicat, li deien. Massa ambiciós. Però per sort no va defallir. Tot i que encara no puc avaluar el conjunt en la seva totalitat, es tracta d’una gesta formidable. I Los Jardines de la Luna és una invitació de primer ordre a seguir llegint la saga. Nova preveu recuperar els deu títols de la sèrie, publicada originalment entre 1999 i 2011. El segon volum, Las puertas de la Casa de la Muerte, apareixerà el proper 6 de setembre.
Los Jardines de la Luna és una colossal novel·la coral amb múltiples protagonistes que interactuen en un context bàsicament bèl·lic, en el qual la màgia hi té molt de pes, com també els déus, que sovint hi prenen part. Així, la majoria de personatges actuen impulsats o bé per disciplina de soldat i camaraderia de grup, o bé per mantenir o augmentar quotes de poder, o bé per orgull o revenja. El lector es troba al continent de Genabackis, en el context de la campanya expansiva de l’Imperi de Malaz, que lluita per assumir el control de les anomenades Ciutats Lliures. Després de guanyar Pale, l’Imperi es prepara per a la conquesta de la gran urbs de Darujhistan.
‘Los Jardines de la Luna’ és una colossal novel·la coral amb múltiples protagonistes que interactuen en un context bàsicament bèl·lic
No es tracta d’un setge, amb grans exèrcits assaltant muralles. No, és molt més subtil i enrevessat, atès que la novel·la –tot i que amb acció constant– es construeix amb la suma i encaix de les diferents conspiracions d’atacants i defensors.
Per una banda, tenim el cos d’elit comandat pel sergent Whiskeyjack, que té la missió d’infiltrar-se a la ciutat per fer mal des de dins. Tota la trama que envolta aquest grup de personatges trasllada el lector al concepte d’aventura més clàssic del joc de rol, amb un líder carismàtic, guerrers implacables, un sanador i un mag poderós. Tots ells serveixen a l’Emperadriu Laseen, la gran capitost de Malaz que, paradoxalment, en cap moment apareix en escena. Vinculat a aquest grup hi ha el capità Paran, oficial de l’Exèrcit Imperial, que haurà d’emmotllar-se i sofrir en carn pròpia els complicats capricis dels déus.
En l’equip defensor destaca l’enigmàtic Kruppe, un home que amaga un gran poder rere el seu posat despistat i inofensiu. És un dels parroquians de l’indret neuràlgic que representa la taverna del Fènix, on es troben un conjunt d’individus que, com ell, lluiten contra la guilda d’assassins que amenaça els seus interessos, mentre que també han d’ordir estratègies per a defensar la ciutat de l’Imperi, amb complicitats ambigües amb els consellers i mags que governen la ciutat.
Enmig de totes les trifulgues sobresurt el jove lladre Azafrán, el personatge més honest i innocent de tots que, per un atzar gens desitjat, esdevé el centre d’equilibri entre totes les parts, atès que un déu el fa portador d’un objecte crucial.
La màgia és un element indispensable per entendre l’univers de Malaz. Els mags ostenten llocs de responsabilitat tant a l’exèrcit com als governs. La màgia es pot invocar per múltiples branques; cadascuna està vinculada a un àmbit i cada mag té accés normalment a una o diverses en cas dels fetillers més capacitats. Deflagracions, canalització d’energia o moviments espai-temporals són algunes de les seves virtuts. Les desenes de divinitats anomenades Ascendents poden ser invocades o intervenen en assumptes terrenals per interès propi. Cal tenir en compte també que hi ha diferents races d’humans i no humans, algunes de les quals són immortals.
Un dels personatges més colpidors del llibre és Anomander Rake, que pertany precisament als Tiste Andii (una de les races ancestrals no humanes, els primers nascuts). La seva figura és imponent, de pell negra i cabellera platejada, els seus ulls canvien de color, i esgrimeix l’enorme espasa Dragnipur, com es pot veure a la coberta del llibre. Rake, principal defensor de Darujhistan, és un mag guerrer, cabdill d’Engendre de Lluna, una muntanya de basalt negre que flota al cel i que alberga una ciutat al seu interior.
En fi, els detalls són infinits.
Algunes reflexions de valoració: la primera, positiva, és la capacitat d’Erikson per generar i nodrir un món tan enorme i complex; malgrat que alguns temes requereixen de major aprofundiment en llibres posteriors per comprendre-les, la novel·la carbura correctament i desemboca en un final apoteòsic. En segon lloc, com pot passar també actualment amb Sanderson, cal constatar la dificultat que suposa per a un lector convencional enganxar-se a una obra tan descomunal, que requereix un seguiment devocional; si una trilogia ja costa, una decalogia coherent només és a l’altura dels mestres. Tercer i últim, un aspecte decebedor en el to general del llibre, que és la desesperança que transmet. Potser precisament perquè és “el llibre dels caiguts”, la història no invoca cap anhel profund pel qual valgui la pena tota aquesta lluita (un valor com la llibertat, l’amor, l’enriquiment espiritual o intel·lectual…). Simplement assistim a l’obsessió humana de destruir-ho tot –com reflexiona un dels personatges– o hi trobarem un sentit? Sovint la literatura fantàstica actua com una mena de filtre que maquilla o transforma la realitat. En el cas de Malaz, si aquesta és la visió del que som capaços, ho tenim ben magre.
∞∞∞
Les Rades Grises 