Víctor Martínez-Gil és un dels nostres grans especialistes en l’estudi de la literatura de ciència-ficció —seva és una obra de referència com Els altres mons de la literatura catalana. En el recull present aplega un conjunt de vint-i-dos relats de ciència-ficció escrits en català entre els anys 50 i 70 del segle passat, durant la guerra freda i el franquisme, com diu el subtítol. És un llibre que val la pena tenir-lo a les mans ja només pel pròleg i les introduccions a cada apartat, una classe magistral sobre l’evolució del gènere al llarg del segle XX. Seguint la influència de la ciència-ficció nord-americana, i, malgrat les dificultats del franquisme, els autors seleccionats són els primers a “tenir consciència de fer ciència-ficció en català”, assegura Martínez-Gil.

Una Terra, més enllà recupera alguns textos ja inclosos a Els altres mons… i ve a ser la continuació d’una altra antologia, Futurs imperfectes, a càrrec d’Antoni Munné-Jordà. Tots dos especialistes van coincidir fa pocs dies a la biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú en la presentació del llibre, que es va fer coincidint amb l’anunci de la segona edició de la beca Antoni Munné-Jordà, que estimula precisament l’estudi acadèmic del gènere en llengua catalana. El propi Munné-Jordà i Jaume Cabré són els únics autors vius presents en aquesta antologia. El text més antic és el de Joan Oliver, Confidències sobre l’AMSPICU (1947), escrit a l’exili, i el més modern, La droga (1974), de Roser Cardús, que és una de les tres dones presents, junt amb Maria Aurèlia Capmany i Anna Murià.

La cursa espacial i la bomba atòmica són dos elements històrics que marquen profundament el segle XX i tenen una gran influència en l’evolució de la ciència-ficció. La bomba atòmica havia obert els ulls, en certa manera, dels literats més assenyats, i va permetre fer un salt de qualitat i de públic d’un gènere fins aleshores menyspreat que es caracteritzava per ser molt popular. De sobte, aquelles històries estranyes, més enllà que en un futur es podien convertir en profètiques, o gairebé, resulta que aportaven reflexions interessants sobre el present i el context evolutiu de l’espècie humana. El gènere, doncs, guanya prestigi als anys cinquanta, sense perdre la pàtina popular, i es consolida la denominada Edat de Plata o Època Clàssica, amb grans noms com Asimov, Bradbury, Clarke, Heinlein, etc.   

A Catalunya eren anys foscos i és sabut de la dificultat que suposava publicar en català degut a la censura i de la destrucció quasi absoluta del sistema literari durant la dictadura. Tot i així, els autors catalans van voler incorporar a les seves històries els temes que es coïen a nivell internacional, com la cursa armamentística, la por a l’apocalipsi, els ovnis, la cursa de l’espai, l’evolució cap a la distensió i les paradoxes de la societat de consum. També el franquisme va tenir molt a veure en els prejudicis cap a la ciència-ficció, en l’intent per anihilar el català de tot allò que fos popular o de consum.

Tot i així, des de l’exili comencen a aparèixer textos de caire especulatiu, fantàstic o ucrònic, amb Joan Oliver, Josep M. Miquel i Vergés, Pere Calders o Avel·lí Artís-Gener. Als anys cinquanta sorgeix un grup d’autors que lidera Antoni Ribera, escriptor que Martínez-Gil assenyala com un dels autors fundacionals de la ciència-ficció catalana de postguerra, juntament amb Màrius Lleget, Jaume Ministral, Fèlix Cucurull i Manuel de Seabra. Als seixanta, el gènere es va modernitzant i escriptors com Estanislau Torres o Manuel de Pedrolo van propiciar obres d’inspiració distòpica com una manera d’expressar l’opressió del franquisme. I als setanta la ciència-ficció es decanta cap a la postmodernitat amb autors com Munné-Jordà o Pep Albanell.

Martínez-Gil fa una exposició didàctica i molt il·lustradora, situant la literatura de gènere feta en català en sintonia amb els corrents internacionals. Un llibre imprescindible per als lectors amb ganes de saber millor d’on ve la #cificat

Per posar-hi ordre, l’autor d’aquesta antologia ha estructurat el llibre en quatre grans apartats temàtics: “Apocalipisis i refundacions”; “La cursa i l’exploració de l’espai”; “Anacronismes i paradoxes temporals”, i “Burocràcies i altres distopies”. En veiem algunes exemples:

El citat Confidències sobre l’AMSPICU, de Joan Oliver, té el to amarg de l’exili i l’enyorança patriòtica. Narra un projecte esbojarrat per salvar Catalunya: ha de separar-se físicament d’Espanya i l’única manera és canviant de territori. El protagonista proposa que sigui a l’Uruguai, això sí, amb referèndum previ, i preveient indemnitzacions a canvi de l’Arc de Berà, la muntanya de Montserrat i la Costa Brava. L’única cosa que no es podia vendre era el nom de Catalunya. “Els espanyols en tindrien una gran alegria (…), s’espolsen una gent molesta, protestatària, conflictiva i eternament emmurriada”. Meravellós, no? Val a dir que molts dels contes tenen aquest to, no sé si dir-li “nostrat”, però sí entre sorneguer, burleta, pessimista i resignat.

L’espiral de Pere Calders retrata d’una forma brillant la por a l’apocalipsi i la bogeria col·lectiva per protegir el botó que podia destruir la Terra. Un dia de l’any 2000, de Ramon Pérez-Pujol (publicat el 1973) és un exercici admirable sobre l’ecoansietat i l’esgotament dels recursos naturals de la societat de consum: dibuixa una societat utòpica en què cal tornar a la senzillesa per deixar reposar la Terra. L’emigrant, de Sebastià Estradé, barreja religiositat, catalanitat, extraterrestres i el viatge a un altre planeta per salvar la fe. El darrer habitant de la Lluna, de Joan Baptista Xuriguera, és la història tronada d’una antiga civilització humana, amb què l’autor vol retratar la degeneració de l’espècie i els perills catastròfics de la cursa tecnològica. GZWRRAWTZICXM, de Nicolau M. Rubio, és el relat increïble d’un aventurer de Reus que es perd en una expedició a la selva i que reporta contactes amb una societat utòpica i semidivina desconeguda. La finestra de gel, d’Anna Murià, és un conte fantàstic sobre una dona que pateix un accident als Alps, però que reviu tres segles després, ja que ha sobreviscut congelada, i queda garratibada de com ha canviat la societat. El darrer bloc del llibre presenta alguns relats que voregen el ridícul amb humor i tenen com a element comú la tecnologia aplicada a la vida domèstica, com L’impost, de Manuel de Pedrolo, i laboral, com La Nemours 88, de Pere Calders.

En definitiva, vint-i-dos textos per assaborir-los. Relats força desconeguts del públic que permeten dibuixar un panorama històric i ampliar el coneixement d’una realitat poc explorada com és la ciència-ficció escrita en llengua catalana durant els anys de la dictadura. Víctor Martínez-Gil en fa una exposició didàctica i molt il·lustradora, situant la literatura de gènere feta en català en sintonia amb els corrents internacionals. Un llibre imprescindible per a tots els lectors amb ganes de saber millor d’on ve la #cificat.  

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!