“No es podia ser un poli de veritat a Ankh-Morpork sense perdre el seny”
Homes d’armes, amb aquest títol, només pot ser una novel·la policíaca, no? Doncs sí, però és una novel·la policíaca de Sir Terry Pratchett (1948-2015) i això implica necessàriament la Guàrdia Nocturna, aquest cos peculiar, estrambòtic i divertit que vetlla (d’aquella manera) per la seguretat impossible d’Ankh-Morpork, la gran capital del Discmón.
Pratchett va publicar Men at Arms l’any 1993, deu anys després de la primera novel·la del Discmón. Aquest és el segon volum del cicle de la Guàrdia Nocturna (llom vermell), i això vol dir que no és recomanable llegir-lo sense haver llegit abans Guàrdies, guàrdies!, que va ser precisament el primer llibre de Pratchett traduït al català que Mai Més va publicar el 2020, ja fa quatre anys, i que iniciava l’aventura apassionant de penetrar en el Discmón en llengua catalana. De moment, ja han sortit dotze llibres d’aquesta deliciosa col·lecció anomenada Refugi A’Tuin! El darrer, que ara espera a la pila, és Un cop de ploma, una selecció de contes redescoberts que Pratchett va escriure amb pseudònim per a diversos diaris durant els anys 70 i 80. Ja hi arribarem.
Ara, però, ens centrem en l’argument d’Homes d’armes. Hi ha dues idees inicials: Per una banda, una vella aspiració de recuperar la monarquia sura en determinats ambients d’Ankh-Morpork, i un membre del Gremi d’Assassins —el crim, a la ciutat, és organitzat, i els gremis tenen les seves pròpies lleis—, Edward d’Mrt, investiga sobre la línia successòria, que el porta a sospitar que el caporal Safanòria, adoptat per uns nans, podria ser l’hereu reial. Per altra banda, assistim a la jubilació de Sam Vimes, el veterà capità de la Guàrdia, que és a punt de deixar de patrullar els carrers després de vint-i-cinc anys de servei per esdevenir un senyor respectable en casar-se amb Lady Sybil, la dona més rica de la ciutat.
La Guàrdia Nocturna es troba en un moment de renovació, en què el caporal Safanòria pren més protagonisme i assumeix un lideratge indiscutible. Una de les seves motivacions serà incrementar la representació dels grups minoritaris al cos.
El concepte de tranquil·litat a Ankh-Morpork és un oxímoron: la mort del pallasso Xivarri, a la qual seguiran altres homicidis; el robatori d’una arma mortífera anomenada “escapatt”, que pot disparar boles de plom; juntament amb les baralles al carrer entre trols i nans… tot plegat requerirà l’actuació immediata de la policia de la ciutat.
Terry Pratchett teixeix una trama clàssica de novel·la negra, en el sentit que una mort violenta estira el fil de les investigacions per esclarir els fets. Ara bé, és Terry Pratchett, i la història es llegeix com una tragicomèdia tenyida amb l’omnipresent humor de l’escriptor anglès, sempre amb un peu i mig en l’abisme de l’absurd. El sergent Colon, el caporal Tites, el llancer ras Detritus (un trol), el llancer ras Escriny (un nan), la llancera rasa Angua (una licantropa)… són un grup adorable, i a estones patètic, de policies, amb una feina impossible en una ciutat caòtica per antonomàsia, on el trencament de la llei i l’ordre és l’estat habitual de les coses. Què es pot esperar d’una urbs on el seu màxim responsable, Lord Vetinari, governa des del Despatx Oblong?
La retirada de Vimes fa que Safanòria faci un pas endavant en el lideratge de la tropa. És el caporal més honest, bondadós i honorable que hi pugui haver. Un noi que “pensa que, en el fons, tothom és decent de debò i tots ens podríem entendre amb tots si tan sols ens hi esforcéssim una mica”. És tan innocent, tan tendrament ignorant, tan responsable… que és impossible no estimar Safanòria.
Pratchett, com sempre, convida a reflexionar entre línies, sobre la diversitat social i racial, sobre els governs i el poder, sobre la sofisticació de l’armament, sobre el concepte d’autoritat… I ho fa amb aquell to inconfusible, sense renunciar a la fantasia d’un gos que parla, i sense renunciar a introduir una història d’amor o el dolors per les pèrdues d’amics pel camí, que fan mal igualment, encara que s’escriguin en versaletes.
∞∞∞
Les Rades Grises 
Un pensament sobre “Boja acadèmia de policia”