“Pertànyer a una profecia és mala cosa. L’únic que podia cantar les gestes d’heroi del soldat de fortuna era jo”
La fantasia èpica és un subgènere escàs en la producció autòctona en llengua catalana. L’illa de les tres taronges (1983) és el primer llibre de la trilogia Crònica del món conegut, l’obra de referència en aquest àmbit que, quaranta-un anys després, és reeditada per Rosa dels Vents. En aquesta sèrie, Jaume Fuster (1945-1998) va voler idear una mitologia pròpia per als Països Catalans, inspirat, sense dubte, en el propòsit de J. R. R. Tolkien de crear una mitologia per a Anglaterra amb el seu llegendàrium. No hi ha comparació possible per la magnitud de l’obra i perquè Fuster tenia altres interessos literaris, però és evident la influència del professor anglès. Cal tenir en compte, a més, que El Senyor dels Anells es va traduir per primer cop al català l’any 1986, per la qual cosa Fuster no tenia aquesta referència quant a tradició de fantasia mítica pel que fa a la llengua. La cita d’El Senyor dels Anells (en anglès) a les primeres pàgines és prou indicativa. Acompanyen Tolkien en aquest prefaci textos medievals de Ramon Llull i Anselm Turmeda, que aporten una idea del to que tindrà el text que segueix.
Fuster va sobresortir en la generació dels setanta, tot just en els primers anys de democràcia, com un dels escriptors més versàtils i actius de les lletres catalanes. Es va donar a conèixer amb De mica en mica s’omple la pica (1972) i va ser un assidu de la novel·la policíaca. Membre del col·lectiu Ofèlia Dracs i impulsor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, estava casat amb Maria Antònia Oliver (1946-2022), autora de títols que també s’insereixen en la tradició fantàstica, com Crineres de foc (1985). No és difícil intuir en aquesta parella literària un atractiu per l’illa de Mallorca, territori protagonista de L’illa de les tres taronges.
Cal llegir L’illa de les tres taronges en aquest context, doncs. Fuster pràcticament partia sense referents per bastir aquesta obra de to cavalleresc, amarada de les llegendes medievals, una novel·la que ell mateix denominava “protohistòrica” i que beu del gènere fantàstic, però aportant una mirada personal nova, una aventura de llum i atmosfera purament mediterrània, i això era una novetat. De fet, encara avui en aquest gènere preval la tradició anglosaxona d’ambientació nòrdica o cèltica.
L’illa de les tres taronges és una novel·la d’aventures narrada en primera persona per un poeta, Guiamon, que, sense voler-ho, es veu arrossegat a una missió incerta acompanyant Roger, un soldat de fortuna, i Poncet, el criat d’aquest. L’acció passa a una Mallorca imaginària, Montcarrà, on el rei Flocart pateix l’encanteri d’una Veu —és inevitable pensar en el Théoden de Ròhan— i el reialme pateix una convulsió social prebèl·lica. Roger haurà de recuperar l’estendard màgic de les tres taronges per retornar a l’illa la pau, la prosperitat i el valor. El llibre incorpora elements habituals del gènere: un heroi quasi infal·lible, una profecia, objectes màgics, éssers fantàstics, misteris, traïcions, una missió amb múltiples perills. Hi ha també princesa, Garidaina, tot i que s’ha de dir que aquí Fuster ja havia fet un pas endavant respecte a clixés més rancis i ens dibuixa un personatge femení força modern, tot i que no s’incorpora a la trama fins al terç final del llibre.
Un dels punts forts de la trilogia és l’ús de la llengua, precís, virtuós i exuberant. Tot i que amb un to arcaïtzant que vol forçar l’aroma antic o medieval, l’escriptor desplega un lèxic ric, identificable com a autòcton, mediterrani, sense renunciar a la barreja de dialectes dels Països Catalans ni a la invenció.
Avui possiblement ja no tindria sentit escriure L’illa de les tres taronges. Sobretot per com està escrita. Als ulls del lector actual pot semblar innocent, fins i tot naïf, per la manera com està tractada la lluita o les escenes violentes, per l’aparent facilitat amb què se solventen les dificultats, i per l’accent càndid que hi posa el poeta narrador. L’illa de les tres taronges, no obstant, continua en el podi de les millors del seu gènere, per estructura, per ritme i per l’ambició de constituir un corpus mític que encara no ha estat superat.
La trilogia torna a les llibreries esglaonadament: el 12 de setembre està previst que aparegui el segon volum, L’anell de ferro (1985), i el 21 de novembre, el tercer i últim, El jardí de les palmeres (1993), que va guanyar el Premi Ramon Llull. La reedició d’un clàssic pioner com aquest és importantíssima en aquest moment fèrtil del fantàstic en català, per tenir clars els referents d’on venim. Aplaudiment, doncs, per a la iniciativa editorial de Rosa del Vents. Només un apunt negatiu: era una ocasió idònia per complementar i actualitzar la trilogia amb un bon pròleg o estudi que aprofundís en l’empremta de Fuster, o en el context de la fantasia èpica en català. S’ha trobat a faltar.
∞∞∞
Les Rades Grises 