Qui cerca troba. I, de vegades, pot trobar coses inesperades.
Això els va passar a Pat i Jan Harkin, fans de Sir Terry Pratchett (1948-2015) i col·laboradors del seu editor, Colin Smythe, que van remenar hemeroteques angleses per intentar trobar les dates de publicació del relat La gesta de les claus. Un altre fan de Pratchett, Chris Lawrence, s’havia interessat per aquest text: ell mateix n’havia guardat les pàgines del diari quan tenia quinze anys, però n’havia retallat també les dates i la referència. Ni l’editor ni el biògraf de l’escriptor, Rob Wilkins, n’havien sentit a parlar.
La cerca als arxius va començar. I ho van trobar, efectivament. La sèrie s’havia publicat al Western Daily Press l’estiu de 1984 (fa just 40 anys). La sorpresa, però, va ser la troballa de relats previs desconeguts de Pratchett, publicats sobretot durant els anys 70 i que el jove periodista havia signat amb diferents pseudònims com Uncle Jim i Patrick Kearns (Kearns era el nom de soltera de la seva mare).
Tots aquests relats —juntament amb altres ja coneguts que s’havien inclòs en altres antologies després de la mort de Pratchett— tornen a la llum de nou en aquesta apetitosa compilació Un cop de ploma. Les històries perdudes, i, evidentment, per primer cop en català, en la col·lecció Refugi A’Tuin de l’editorial Mai Més.
El més antic d’aquests textos és L’accident de vacances del Sr. Brown, signat com Uncle Jim al Bucks Free Press, al maig de 1970, quan l’autor tenia 22 anys. En aquest cas, la investigació ha permès també descobrir-ne el final, que s’havia publicat en un altre diari.
Hi ha relats que originàriament es remunten als anys 1966 i 1967, però poc més tard el mateix Pratchett en va fer versions revisades, que són les incloses en aquest volum.
En conjunt, la vintena de relats d’Un cop de ploma no té una continuïtat temàtica, encara que sí que és plenament identificable el to: l’humor, l’element fantàstic, l’absurd quotidià propi del costumisme britànic, l’ambient medieval passat pel seu sedàs irònic… Per exemple, a Com va començar tot s’inventa un conte sobre els cavernícoles que creen la Civilització. A La platja dels fòssils proposa viatges en el temps. Alguns textos són de temàtica nadalenca, amb un Pare Noel en dificultats per vagues de gnoms i altres maldecaps. A La gesta dels dracs hi apareixen mags i es perfila aquest to sorneguer tan habitual vers la fantasia heroica.
Hi ha, això sí, un escenari propi reiteratiu, a l’entorn del municipi de Blackbury (que utilitza en moltes històries infantils) i la comarca de Gravashire, amb diferents contes ambientats en aquest indret particular on hi passen coses ben estranyes, des d’una piconadora que fuig perquè la volen jubilar, fins a la visita fugaç d’un extraterrestre. Elements com el Ministeri d’Enuigs o l’Institut Blackbury de Ximpleries Aplicades sonen terriblement a avantsala del Discmón. El conte que se’n pot qualificar com a precursor és precisament La gesta de les claus. Com assenyala Neil Gaiman al pròleg, fa “la mateixa impressió que quan un estudiós de l’art revela una versió primerenca d’un quadre famós”. A La gesta de les claus —que és el relat més llarg— apareix esmentada “la ciutat malvada, antiga i emboirada de Morpork”. Narra l’aventura de Kron, un aspirant d’heroi a qui entabana el mag Palpent l’Absolutament Gens Fiable. Cerquen les Cinc Claus de Zag, amb les quals podran accedir al tresor de “les coses més valuoses de l’univers”. És una aventura esbojarrada i divertida amb tot d’ingredients per burlar-se dels contes de fades, dels viatges al futur o les pel·lícules de tresors perduts.
Llibres com aquest generen una pregunta interessant: què hauria pensat el Terry Pratchett consagrat com a escriptor que es publiquessin ara aquests relats? El text introductori de l’editor Colin Smythe és prou significatiu, quan cita una dedicatòria personal del propi Pratchett en què li deia que existien històries que havia “amagat curosament i oblidat molt deliberadament”. Potser no es referia a aquestes. En tot cas, encara hi ha lectors àvids de llegir-les i gaudir-les!
∞∞∞
Les Rades Grises 
Un pensament sobre “Pratchett, abans del Discmón”