L’editorial Minotauro reedita la col·lecció de dotze volums de ‘La historia de la Tierra Media’

Molt del que sabem sobre l’obra de J. R. R. Tolkien (1892-1973) és gràcies a la tasca ingent del seu fill Christopher, que va recopilar, ordenar i divulgar el material de creació del seu pare. Christopher Tolkien (1924-2020) va ser el responsable de la publicació d’El Silmaríl·lion l’any 1977, quatre anys després de la mort del professor. Aquest volum és fonamental per entendre el corpus mitològic que sosté El Senyor dels Anells i El Hòbbit. Bé, doncs sis anys després, l’any 1983, Christopher treia a la llum The Book of Lost Tales, El libro de los cuentos perdidos, dividit en dues parts. Seria el primer de molts, una autèntica enciclopèdia tolkieniana que va constituir la història de la Terra Mitjana. Aquesta sèrie estava descatalogada de fa anys, i només es troba de segona mà a preus desorbitats. Ara Minotauro es compromet a recuperar-la completa, i enguany apareixen els dos primers volums d’El libro de los cuentos perdidos. Aquest n’és el primer i el segon sortirà a l’octubre. La previsió és que l’any 2025 n’apareguin dos o tres més.

El Silmaríl·lion ve d’aquí. El libro de los cuentos perdidos aplega les faules de la primera concepció mítica de Tolkien. Ho va començar a escriure entre 1916 i 1917, quan tenia vint-i-cinc anys, durant la I Guerra Mundial, tot i que alguns poemes són anteriors. Aquests manuscrits són el punt de partida de la història de la Terra Mitjana i Vàlinor, i on apareixen per primer cop els Vàlar. Els textos, però, van romandre abandonats durant molt temps.  

Christopher va seguir sempre de prop l’obra del seu pare i li va fer d’assessor. Com a fan número u, compartia amb ell que part de l’atractiu d’El Senyor dels Anells era que el llibre traspuava el teló de fons d’una història molt més àmplia. Per això va sortir finalment El Silmaríl·lion, per donar resposta al desig dels lectors de saber més. El mateix Tolkien mai ho va veure clar, ja en la seva maduresa com a escriptor, perquè pensava que feia tard després de la popularitat d’El Senyor dels Anells. Cal tenir present que el conjunt bàsic d’El Silmaríl·lion Tolkien ja el tenia fet l’any 1937, i ell hagués volgut publicar-ho tot junt, però això era inviable a nivell editorial. L’èxit inesperat d’El Hòbbit ho va canviar tot i, anys més tard, es penedia d’haver presentat la Terra Mitjana invertint el seu ordre cronològic.

Christopher Tolkien compartia amb el seu pare que part de l’atractiu d’El Senyor dels Anells era que el llibre traspuava el teló de fons d’una història molt més àmplia

El seu fill Christopher no ho va dubtar i va emprendre el treball colossal de posar ordre i donar coherència als textos fundacionals del seu pare. El Silmaríl·lion era un text ardu, sí, però es tractava d’una obra diferent i que encaixava d’una altra manera en el conjunt del corpus tolkienià. En tot cas, responia a la voluntat de Tolkien de conferir una continuïtat i una interrelació vital entre totes les èpoques, espais i éssers del seu univers.

En aquesta voluntat d’aprofundir i omplir els buits, Christopher va publicar ja l’any 1980 Contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana, reeditat l’any passat per Proa.

El libro de los cuentos perdidos és, en paraules de Christopher Tolkien, “el primer pas per presentar la perspectiva longitudinal de la Terra Mitjana i Vàlinor”. Això vol dir que ressegueix l’evolució de les narracions primigènies durant tota la vida de l’autor, atès que el propi Tolkien va estar corregint i alterant aquests escrits al llarg dels anys. És un llibre que cal abordar com un assaig, atès que sovint els comentaris són més extensos que l’original. El text de Tolkien és arcaic. Eren textos provisionals i experimentals, que no tenien encara forma publicable. Christopher va haver de desxifrar una pila de quaderns vells empaquetats i oblidats durant anys. Molts textos són a llapis, difícils d’entendre, amb anotacions i correccions, o repassats després a tinta. Tot un trencaclosques!  

Arribats a aquest punt, no cal dir que és un llibre només apte per a iniciats. Oblideu-vos-en si no heu llegit els llibres bàsics, que són El Hòbbit, El Senyor dels Anells i El Silmaríl·lion.    

Són manuscrits provisionals i experimentals, que no tenien encara forma publicable, en una pila de quaderns vells empaquetats i oblidats durant anys

El libro de los cuentos perdidos comença amb La cabaña del juego perdido, en què s’explica que un viatger, Eriol el mariner, arriba a l’Illa Solitària, Tol Eressëa, i és acollit en un espai on s’expliquen i es preserven els vells càntics, els contes ancestrals i la música èlfica. Eriol té una importància capital en la concepció inicial de l’obra de Tolkien, en relació a la seva voluntat de construir un corpus mitològic per a Anglaterra. Com passa en molts casos, ja existia un poema previ de La cabaña…, escrit el 1915 (amb 23 anys), que es reprodueix al final del capítol en les seves diferents versions.

Tot seguit ve el mite cosmogònic La música de los Ainur, ja conegut pels lectors d’El Silmaríl·lion. El déu suprem Ilúvatar crea els Ainur, els primers éssers sagrats (déus), per compartir el seu pensament. I des de l’inici ja n’hi ha un, Melko, que destaca pel seu poder i voluntat pròpies, que desafinen en la melodia principal. És la llavor del mal. A partir d’aquí es va desenvolupant la creació del món amb l’arribada dels Vàlar, la construcció de les grans Làmpades, el sorgiments dels dos Arbres, i la gestació d’elfs, homes i altres races.

Christopher inclou en cada capítol múltiples notes i aclariments, un llistat amb els noms propis i com aquests van anar canviant amb els anys, i un text de comentari explicatiu en què contextualitza el contingut del mite, el procés d’escriptura, els retocs que ha sofert i la seva inserció en el conjunt de l’obra, sense descuidar aspectes filològics en relació a les llengües èlfiques. Fa aquesta anàlisi constantment, amb cada relat, de manera que el llibre esdevé una tesi doctoral majúscula, extraordinària. En el seu paper de marmessor i d’estudiós crític de l’obra de Tolkien, Christopher no s’està d’anotar també algunes incongruències i d’esmenar, si cal, els errors, mentre que en altres casos hi ha conflictes de contingut que ell mateix reconeix que no sap resoldre. Fins i tot deixa alguns espais en blanc de fragments que no ha estat capaç de desxifrar. Compara els canvis i l’evolució de les històries, i el seu argumentari sempre acaba justificant el perquè de la versió final i canònica d’El Silmaríl·lion. El llibre clou amb un apèndix i un índex de noms.      

Ara que s’estrena la segona temporada de la sèrie televisiva Els Anells de Poder, val la pena fer esment que és en aquestes llibretes, fa més de cent anys, en el capítol dedicat a l’arribada dels elfs, quan Tolkien escriu que els Noldoli, ensenyats per Aulë, aprenen artesania i fabriquen les primeres gemmes, i com Fëanor va fer unes joies bellíssimes anomenades Silmarilli, o Silubrilthin en la llengua dels Nóldor. Tot ve d’aquí. Segurament si Tolkien veiés la sèrie cauria de cul, i no d’admiració precisament, però aquest és un altre tema…

En definitiva, torna La historia de la Tierra Media, i els amants de Tolkien podran ampliar coneixements amb aquesta col·lecció exhaustiva que permet copsar la immensitat de la seva creació. La reedició és en rústega —no en tapa dura, com la primera edició— i mantenint les cobertes originals de John Howe. Una curiositat és que han alterat les cobertes, és a dir, el dibuix d’aquest primer volum corresponia al segon en la primera edició, i viceversa. Els títols previstos són els següents:

1. El libro de los cuentos perdidos, 1.
2. El libro de los cuentos perdidos, 2.
3. Las baladas de Beleriand.
4. La formación de la Tierra Media.
5. El camino perdido.
6. El retorno de la sombra.
7. La traición de Isengard.
8. La guerra del anillo.
9. Sauron derrotado.
10. El anillo de Morgoth.
11. La guerra de las joyas.
12. Los pueblos de la Tierra Media.

Un últim apunt per dir una obvietat, i és que mai veurem aquests textos traduïts al català, com altres de Tolkien que no han estat traduïts, per raons econòmiques evidents i pel fet que els drets en llengua catalana estan repartits entre diferents editorials, fet que no ajuda a generar accions en aquesta direcció. Una llàstima!

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!