“Operació Fahrenheit”
La pandèmia de covid de 2020 va generar molta literatura apocalíptica i reflexions sobre virus. Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) es va imaginar el confinament al revés. I es va plantejar una pregunta hipotètica que, com en tot text de ciència-ficció, comença així: “Què passaria si…?”. La seva hipòtesi era un virus que obligava la humanitat a viure al carrer, a la intempèrie, no pas tancada a casa. I així van començar a sorgir textos breus, petits contes sobre aquest tema, amb escenaris i personatges compartits, que van acabar configurant aquest llibre, Àcars.
L’acció ens situa a Barcelona en un futur proper, la nit de Sant Joan, cap a l’any 2037. Fa cinc dies que la gent viu al carrer. La principal amenaça de la humanitat és una nova espècie d’àcar, un paràsit invisible als ulls, però mortal. Els sarcoptes han provocat trenta mil morts en pocs dies a l’àrea metropolitana. Les persones no es poden tocar perquè la infestació és per contacte. I la solució que les autoritats emprenen és que la gent abandoni els seus habitatges, mentre els Bombers procedeixen a incendiar, en fogueres controlades a les platges de la ciutat, tot allò que a les llars pot contenir aquests éssers diminuts: roba, llibres, matalassos, sofàs, mobles, etc. per tal d’eliminar-los. Fins i tot els animals domèstics s’han de sacrificar. L’element del foc i la crema de llibres va portar l’autor a denominar-ho Operació Fahrenheit, en homenatge a un gran de la ciència-ficció, Ray Bradbury, i la seva obra més emblemàtica.
En aquest futur incert, Jordi de Manuel hi posa cullerada política: la situació passa en una República Catalana. També anota alguns apunts tecnològics, com la proliferació de robots. Però aquests ingredients només són decoració, perquè el relat busca aprofundir en els sentiments dels protagonistes, sobretot en la sensació de nuesa i desprotecció que suposa la llar, però també el dolor de la pèrdua, l’ànsia per sobreviure i protegir els més febles, o l’aparició dels instints més violents i primaris en situacions límit de barbàrie. Àcars proposa alguns moments realment inquietants; d’altres, ben tendres i emotius. L’acció bascula entre la mirada en primera persona d’un bomber, en Joel, que apareix en diferents moments del llibre, i les instantànies en tercera persona de diversos personatges que viuen la situació de maneres diferents, encara que amb detalls connectats entre si.
Jordi de Manuel, en la seva línia habitual, indaga una mica més en el seu objectiu, com a novel·lista, de reflexionar sobre la naturalesa de la vida humana, i les cruïlles morals de la societat. I ho fa amb aquest llibret breu —la brevetat, una altra de les seves obsessions— de to clarament apocalíptic, un subgènere que utilitza amb angle curt, per fixar-se en les històries petites, deixant que sigui el lector el que jutjarà si hi ha esperança o no…
Quan jo era petit, vaig aprendre una paraula: “dermatophagoides”. Són els àcars domèstics més comuns. Els tenia una al·lèrgia terrible, i patia constants episodis de bronquitis, rinitis, etc. No podia tenir catifes o moqueta a l’habitació, que havia d’estar quasi buida i impol·luta, amb els mínims objectes per evitar que s’hi pogués depositar la pols. Bé, Jordi de Manuel m’ha transportat a aquella època i, coses de la suggestió d’un bon text literari, aquest llibre us pot fer venir picors des del primer moment. Quedeu avisats!
∞∞∞
Les Rades Grises 