“Començava a entendre que la vida i la mort eren dues cares d’una mateixa cosa”
Aquest llibre diu molt sobre la riquesa de matisos que pot tenir la literatura fantàstica. I també sobre el moment de creativitat fèrtil que viu el fantàstic en català, al qual l’editorial Spècula hi ha aportat el seu granet de sorra. Roger Coch (Barcelona, 1990) torna a oferir-nos una història colpidora i profunda, una aventura sense testosterona, més propera a la narrativa d’Ursula K. Le Guin, que esdevé un referent per a l’autor. Els que el vam conèixer amb Udzu, trobem ara elements connectats, que tenen a veure, sobretot, en la reflexió sobre el cicle de vida, mort (i resurrecció). La Vida, en majúscules, com una roda imparable.
Les terres dels cossos que es desfan és la història d’un viatge. El viatge d’una noia, la protagonista, l’Eirëen. Forma part d’un poble nòmada que viu a l’estepa, i ha estat escollida com a oracle de la deessa Mandelëen, de manera que haurà d’encapçalar un recorregut ritual anomenat la Llarga Marxa. L’escenari en què ocorre l’acció és important. És un món primigeni, salvatge, primitiu. La terra té forma de cos, el cos d’una deessa que dorm i somia: “Tota la terra que pots trepitjar és el cos de Mandutnä”, diu la primera frase de la novel·la. La idea, present ja en altres textos de Roger Coch, persegueix aquest concepte que la Terra és com una mare que acull els éssers que l’habiten. Així, doncs, el poble de l’Eirëen viu al braç esquerre, i la Llarga Marxa va direcció nord, per cercar un destí perillós al Bosc Insondable, indret inhòspit d’on no hi ha tornat mai ningú.
Tota la novel·la té un to arcaic, d’una llegenda que s’està forjant, en què els mites es generen a mesura que la lectura avança. En aquest món les persones creixen, moren i es refonen en altres cossos. A la Cova dels Despertars, les llevadores van a cercar els nadons nascuts del fang, i se’ls enduen en la Llarga Marxa, aturant-se en cada poble per dur a terme un intercanvi brutal: una persona del poblat s’ha d’entregar voluntària a canvi del nadó. Puja al carro i s’acomiada dels seus éssers estimats. És un adeu impossible. Però és el costum, el mandat de la deessa, el cicle de la vida i la mort. Cal que algú se’n vagi perquè un altre neixi.
A l’Eirëen l’han educada per fer-la instrument de la deessa Mandelëen, que té com a objectiu fer néixer un món nou, despertar Mandutnä del seu somni per tal que la Llarga Marxa deixi de tenir sentit, per aturar la roda, perquè no calgui desfer-se en el fang per tornar a un altre cos.
Una fantasia primitiva, filosòfica i existencialista; un viatge reflexiu i profund sobre el sentit de la vida i la mort. Roger Coch ens sacseja emocionalment
I, és clar, el viatge sempre transforma. En aquest camí, que té aire de pelegrinatge, l’Eirëen trobarà altres mirades, com el que pensen els seguidors de Mandelrîm, la Mutable, la deessa dels canvis. L’Eirëen haurà de prendre decisions. Matar el monstre, com en el mite clàssic del Minotaure, implica enfrontar-se a les pròpies pors, trencar barreres mentals i anar més enllà del que mai no ha fet ningú.
Les terres dels cossos que es desfan és una història molt introspectiva, que tracta sobre la descoberta i la recerca interior des de la veu de la protagonista. En un escenari simbòlic d’ignorància, de fe, els pobles actuen per la inèrcia d’una tradició ancestral, creença que fins ara pràcticament ningú no s’ha qüestionat per fer les coses d’una altra manera.
Un altre element interessant en aquesta fantasia és que es tracta d’un món de dones, que protagonitzen tot el relat. L’autor hi destil·la una violència continguda, però alhora molt visceral. Tot el conjunt esdevé absolutament orgànic i, des d’una concepció de la màgia vinculada als cicles de la natura, convida a reflexionar sobre la connexió de la vida en relació al planeta.
En resum, una fantasia primitiva, filosòfica i existencialista; un viatge reflexiu i profund sobre el sentit de la vida i la mort. Roger Coch ens sacseja emocionalment.
∞∞∞
Les Rades Grises 
Un pensament sobre “Cicle de vida i mort”