“Otac, prijatelju”
Joan Roca Navarro (Deltebre, 1977) va ser una sorpresa molt benvinguda al darrer Festival 42, en proclamar-se guanyador del premi a la millor obra de gèneres fantàstics en català. Aquesta és la seva segona novel·la després de Melodia d’una absència (Capital Books) i, com passa de vegades, ha irromput en el fantàstic en llengua catalana gairebé sense proposar-s’ho. Ell volia escriure una història realista, però la trama el portava cap al fantàstic. Sota el fang és un thriller de misteri sobrenatural ambientat al Delta de l’Ebre. Roca construeix una història hipnòtica, addictiva i trepidant. No us la perdeu si us agraden sèries com True detective, perquè aquesta podria ser perfectament la propera temporada!
Tot i així, el protagonista principal no és un policia, sinó una víctima: August Lehmann perd la seva germana bessona amb vuit anys. La nena desapareix en estranyes circumstàncies al càmping de la urbanització Riumar, a Deltebre, l’any 1970. Després d’ella, desapareixen dues criatures més, i mai se’n troben els cossos. El pare de l’August, vidu (la mare va morir al part), i amb problemes psicològics, és condemnat pels crims, encara que hi plana una ombra de dubte. Vint-i-tres anys després, l’any 1993, desapareix a la mateixa zona un conegut farmacèutic, pare d’una de les nenes perdudes. La troballa d’un braç humà a les maresmes del delta desencadena una tempesta emocional que no havia estat païda.
August Lehmann ha tingut una infantesa complicada, ha viscut en diferents cases d’acollida des de la nit de l’Incident, com ell l’anomena. Treballa al Diari de Tortosa, i les circumstàncies el portaran a investigar què ha passat ara a Deltebre, vint anys més tard de la tragèdia que va patir en primera persona. Però desllorigar el cas aixeca ampolles en els estaments polítics i empresarials, que volen tapar-ho, mentre desperten altres poders ancestrals del delta, desconeguts i misteriosos.
La novel·la s’estructura en dues línies narratives que s’acaben trobant. Una és la que dona inici al llibre, la de Dimitri, un nen bosnià que arriba a Catalunya refugiat de la guerra dels Balcans. Carrega una experiència terrible i traumàtica, i és rescatat per una anciana estranya que anomena La Vella, que viatja amb ell fins a les Terres de l’Ebre. Dimitri parla en primera persona i en present. L’altra veu és la del narrador omniscient en tercera persona, que explica els fets fent salts endavant i endarrere, des dels anys 60 fins als 90, que és el temps present de la novel·la. L’autor teixeix les diferents trames amb habilitat, de manera que tot es va encadenant a mesura que avança la lectura.
L’escriptor reivindica el territori de l’Ebre atorgant-li un nou valor literari, que beu de la seva imaginació, però també dels contes i llegendes que de menut va absorbir de la seva iaia Cinta
La llengua és un element troncal en aquesta novel·la. Joan Roca fa parlar els personatges tal com ho fan els ebrencs, i aquest és un gran encert. Fins i tot una part del lèxic és el propi exclusivament de la zona de Deltebre, que és diferent d’altres indrets de la mateixa comarca, i que només ho sap apreciar qui el coneix bé. L’ús de la parla local en els diàlegs és fonamental per donar versemblança al relat, i en les pàgines de Joan Roca es llegeix amb absoluta autenticitat perquè sona tal com és, amb la cantarella que li és pròpia. La naturalitat del text recorda la novel·la Primavera, estiu, etcètera (2011), de Marta Rojals, publicat també per La Magrana, en què feia el mateix amb el parlar de la Franja. És important subratllar això quan es fa bé, des de l’origen, perquè en altres casos en què s’intenta imitar es pot apreciar certa impostura.
I la parla, que marca un tarannà de la gent, va íntimament lligada amb el territori. L’acció es desenvolupa bàsicament a Tortosa i a Deltebre, amb una breu incursió a Xerta i Flix. L’escriptor aprofundeix en la zona de maresmes i canyissars del Delta de l’Ebre per generar una atmosfera inquietant, que té el seu focus en la urbanització Riumar, i en un neguit que amenaça “sota el fang”, com indica ja la coberta. Tota la trama bascula sobre una geografia real, encara que lleugerament transformada. Roca juga amb el contrast d’una àrea molt concorreguda i plena de vida a l’estiu, però que esdevé fantasmal i abandonada quan marxen els turistes. En la seva novel·la hi ha també una crítica evident a l’especulació immobiliària i reclama la cura del territori.
Un territori que l’escriptor reivindica, és clar, atorgant-li un nou valor literari, amb elements diferents dels que ha rebut tradicionalment. Així, s’allunya de l’agricultura, de la cultura de l’arròs i del costumisme per generar un altre Ebre novel·lístic, que beu de la seva imaginació, però també dels contes i llegendes que de menut va absorbir de la seva iaia Cinta, a la qual va dedicar el premi del 42. Bravo!
Casualment (o no), aquest Ponent misteriós, que sovint esdevé terrorífic, ha tingut ressò darrerament en altres novel·les interessants i també premiades, com Un àngel cruel (Spècula, 2023), d’Edgar Cotes o Fòrvid (Males Herbes, 2021), d’Elena Bartomeu. El delta, la boira o els entorns rurals són ingredients ideals per crear atmosferes obscures.
Sota el fang és una història sobre la venjança, sobre traumes d’infantesa, en què també hi apareixen elements com la violència masclista o les relacions paternofilials. És una exploració de les pors i els terrors amagats a la natura, d’éssers recòndits i inexplicables d’arrel lovecraftiana. I és també una novel·la sobre el Delta de l’Ebre, sobre l’audàcia de la gent capaç “d’aixecar un poble, una vida, sobre una cosa tan insegura i tan inconsistent com el fang”. Deltebre esdevé un nou territori literari a descobrir. Enhorabona!
∞∞∞
Les Rades Grises 