Dissonàncies

Fòrvid, d’Elena Bartomeu. Ed. Males Herbes, 2021. 283 pàg.

«Era com si alguna força superior marqués el compàs del món»

Fòrvid és la primera novel·la d’Elena Bartomeu (Vilablareix, 1978), una de les integrants del recull Extraordinàries (Males Herbes, 2020), que ha esdevingut mirall de la dinàmica «pedrera» d’autores de fantàstic en llengua catalana. Bartomeu signa una història original ‒molt apropiada per als marges que sempre explora aquesta editorial‒ i demostra una gran personalitat d’estil en dur a un terreny particular el recurs de la «casa embruixada». Fòrvid és una novel·la de terror/misteri en què el monstre és invisible, perquè és un so…

Els primers compassos poden recordar el Primavera, Estiu, etcètera de Marta Rojals, tot i que només coincideix en el plantejament inicial: el fet que la protagonista sigui una noia jove de Barcelona que fuig a «guarir-se» a un indret de la Franja. En aquest cas, el personatge principal, l’Isis, s’instal·la a una vella torre familiar a la Llitera. Després de perdre la feina i en un moment de crisi existencial, cerca refugi al camp. En l’imaginari urbà sembla que l’entorn rural ho cura tot, però trobar el silenci té molt a veure amb l’estat espiritual interior.

El paisatge, valgui el tòpic, és un personatge més del llibre, i contribueix a reforçar la sensació d’isolament que vol transmetre l’autora. La soledat de la zona, els camps de pomeres i blat de moro, la calor aclaparadora de l’estiu i la boira fantasmagòrica a l’hivern. Altorricó i Tamarit de Llitera, a la província d’Osca, són alguns dels municipis on transcorre l’acció.

Com dèiem, és una història de terror sense monstre, i les primeres anomalies es manifesten en forma d’un xiulet persistent i tremolors atribuïbles a moviments sísmics, que fan que es belluguin mobles i estris de la casa. També sabem de bon començament que hi ha una llegenda negra de persones que han mort ofegades a la bassa de la finca, i un soterrani fosc i humit que no augura res de bo. Però, a partir d’aquí, el relat no té el format previsible, sinó que l’origen de la «por» esdevé més profund, sensorial (per l’oïda), però alhora també molt intern per al lector, que ho percep a través del pensament de la protagonista.

És una novel·la íntima, pausada però intensa, amb voluntat de superar capes i d’anar endins. Hi ha pocs personatges. En Cisco, un pagès de la zona, és l’enllaç que connecta l’Isis amb el territori ‒també per la variant lingüística emprada‒, i juga el paper de protector de la noia; d’altra banda, el Pié com a contrapunt, un jove temporer, incrèdul, que esdevé un amic proper de la jove.

Elena Bartomeu proposa una reflexió interessant sobre la comunicació i la comprensió del món a través dels sentits

L’Isis és un personatge solitari. Trasbalsada per esdeveniments personals del seu passat que ha de pair, necessita fer una cura pel sentiment de pèrdua i de dol. En un primer moment afronta amb aparent tranquil·litat la soledat feréstega de la casa, però el constant zumzeig que ressona en el seu cap l’assetja cada vegada més, i va generant un estat d’angoixa que augmenta in crescendo. D’alguna manera, l’autora equipara el soroll amb el propi neguit personal, pors i inseguretats a les quals cal fer front perquè no desapareixen simplement fugint. I això és el que farà l’Isis: intentar restablir l’equilibri trencat i anar a cercar l’origen d’aquesta inquietud sonora que la turmenta i, al mateix temps, la fascina. Una forma de vida insondable present en la natura que l’envolta, i també ben endins seu.

La novel·la s’estructura en tres blocs ben marcats: una introducció que impregna l’escenari dels fets, un clímax potent i un desenllaç trist i poètic previ a un segon clímax espaordidor. Bartomeu aconsegueix submergir el lector en una atmosfera inquietant, obligant-lo a fer un exercici d’imaginació però sense constrènyer-lo amb una descripció minuciosa de l’epicentre de la crisi, i aquest és, sens dubte, un èxit de l’escriptura. En aquest sentit, el llibre no provoca espant, però sí un estat opressiu proper al malson. En alguns passatges, no obstant, l’excés d’abstracció emboira el fil narratiu.

Fòrvid és un exercici literari notable, ben escrit i que s’endevina com a catàrtic per a l’autora. Un text molt meritori per tractar-se d’una opera prima, en què Elena Bartomeu proposa una reflexió interessant sobre la comunicació i la comprensió del món a través dels sentits. Un nou encert de Males Herbes.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.