El futur és Neo Icària

Barcelona 2059 (Ciutat de Posthumans). Diversos autors. Ed. Mai Més, 2021. Il·lustració de coberta: Maria Picassó. 240 pàg.

No és un altre recull de relats. Tampoc és només una altra distopia. Barcelona 2059 (Ciutat de Posthumans) és un experiment literari admirable que posa de relleu la vitalitat actual del fantàstic a Catalunya i la versatilitat del gènere per reflexionar sobre la societat en què vivim. Nascut en una pandèmia de creativitat confinada, aquest llibre és fruit de la passió desbordant de Ricard Ruiz Garzón i de l’entusiasme i el bon olfacte dels editors de Mai Més, Sergio Pérez i Judit Terradellas. És el primer títol col·lectiu de l’editorial, que ha reunit en aquest projecte un cor ben afinat de nou autors de casa nostra: Roser Cabré-Verdiell, Ivan Ledesma, Salvador Macip, Jordi Nopca, Bel Olid, Ricard Ruiz Garzón, Laura Tomàs Mora, Carme Torras i Susana Vallejo.

El treball parteix de la idea de projectar un escenari de futur proper per reflexionar sobre el posthumanisme, des d’un punt de vista tecnològic, però també filosòfic i social, entenent el concepte «posthumà» com el resultat de l’evolució biològica cap a una ampliació i millora de les capacitats motores i cognitives de les persones. Ara bé, per què inventar un escenari abstracte quan tots ells coneixen de primera mà una localització ideal com és Barcelona i la seva idiosincràsia? I vet aquí que ja tenien el worldbuilding fet. Van acordar que tots els relats compartirien el mateix univers. L’any 2059 existeix davant del front marítim de Barcelona un barri flotant anomenat Neo Icària. El lidera una científica, Simeona Stumph, que té com a lema «Posthumà, no inhumà». És un indret aparentment utòpic que garanteix totes les necessitats bàsiques, on els veïns es modifiquen parts del cos amb tota mena d’implants, però renuncien a la seva intimitat i cedeixen el físic a la recerca científica. Molts barcelonins pensen que són conillets d’Índies. El contracte per ser habitant de Neo Icària el podeu signar en les primeres pàgines del volum. Endavant!

Els escriptors tenien via lliure, amb diversos elements comuns com a referències. A partir d’aquí, comença l’aventura dels editors per a confeccionar el collage, ja que cada autor va usar l’escenari i el context pactat per narrar la història que li va venir de gust. I el muntatge d’aquest trencaclosques, més o menys cronològic, té com a primera guspira el conte de Roser Cabré-Verdiell, titulat L’horitzó era dins un forat de la ciutat. La particularitat ‒la primera sorpresa en va ser l’autora‒ és que el text està partit per la meitat, i serveix per emmarcar ‒literalment‒ els altres vuit relats, atès que la segona meitat és la que clou el llibre. Amb un estil personalíssim, poètic i cru alhora (com ja ha demostrat en altres textos com el seu genial conte d’Extraordinàries), Cabré-Verdiell dibuixa un paisatge de frontera en una Barcelona decrèpita i hostil (inspirada en la Verneda), castigada per les altes temperatures i el caos, i prefigura una jove protagonista amb una història familiar complicada que malda per trobar nous horitzons. És un relat molt influït pel confinament de 2020.

El Revolucionaris de Salvador Macip ens introdueix en una altra àrea fascinant, mal anomenada «El Zoo», un barri sense llei, cau de traficants i estraperlistes, refugi per als sense casta, allà on havia estat el parc de la Ciutadella. Macip fa una mirada enrere per buscar els anhels combatius de la joventut i els somnis per canviar el món, i retrata l’evolució cap a l’aburgesament de l’edat adulta, un tema recurrent que ell barreja amb una història d’amor ben travada en aquest futur distòpic, i amb sorpresa final.

Ricard Ruiz, instigador d’aquest producte, signa Èxtim, que porta a l’extrem la transformació humana a partir de l’experiment d’una intel·ligència artificial que juga amb l’experimentació sexual. Un altre dels elements comuns que apareix aquí és el Torraway Center, espai nuclear per a la millora dels humans i experimentar amb la tecnologia que, com el mateix Ruiz ha aclarit, no té res a veure amb el president Torra, sinó que fa referència a la novel·la Man Plus (1976), de Frederik Pohl, que tracta la transformació d’éssers humans en cíborgs per adaptar-se a viure a Mart. Ruiz, que regala al lector diversos ous de Pasqua, li ret homenatge en aquest text.

Carme Torras condueix el lector al seu terreny real d’expertesa, l’aplicació social de la robòtica. Postintimitat planteja la dicotomia entre l’evolució exclusivament a partir de la tecnologia (les màquines, els cíborgs) i la metamorfosi que suposa intervenir directament en la biologia humana per introduir en el propi cos millores que poden perdurar en l’espècie. L’argument, que també té connotacions de relacions familiars entre una mare i el seu fill, lliga amb el del conte de Macip.

En aquesta compilació hi han intervingut divuit mans, però té mèrit que el llibre es llegeix pràcticament com una novel·la

Ivan Ledesma escriu a El segon lloc un dels relats més agres, des del punt de vista del trencament que la realitat virtual pot ocasionar respecte del cos físic. El protagonista té una existència semidivina en un indret paradisíac, anomenat irònicament Ítaca, però la realitat pot ser devastadora.

Casa nostra és el text de Jordi Nopca, un autor que s’apropa progressivament al fantàstic. Aquí dibuixa un drama familiar sobre l’intent de suïcidi d’una dona de Barcelona i de com el seu fill, que viu a Neo Icària, la porta a l’illa perquè es recuperi. Allà podrà interactuar amb un aparell, el Locus Amoenus, una mena de refugi que permet recrear la pròpia vida al gust de l’usuari. De nou, la virtualitat que allunya la protagonista de la realitat.

Laura Tomàs Mora va arribar l’última a l’equip. El novè passatger el van voler escollir entre els alumnes de Ricard Ruiz a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La «frikípula» Laura Tomàs es va imposar als seus companys, i participa al llibre amb Variacions, un triangle amorós extrem en què l’accepció entre humà i biònic també es posa al límit.

Susana Vallejo publica Tornar-hi, en què reflexiona sobre les renúncies que implica la vida a Neo Icària, fins al punt que algun dels seus habitants es planteja reclamar drets i qüestiona quin és el preu de la llibertat. És un relat nostàlgic des de la mirada d’un personatge decadent que troba a faltar les comoditats de l’illa i hi vol tornar.

Bel Olid, finalment, és l’autora d’Oblivion, un text que arrenca en format d’entrevista a la persona més vella de Neo Icària, pionera en implantar-se el dispositiu de transmutació corporal, molt popular a l’illa. Olid vol reivindicar la identitat no binària des de la ciència-ficció, amb el regust pessimista que la tecnologia més imaginativa potser no aportaria solucions que satisfacin a tothom.

És remarcable la fluïdesa de la lectura de Barcelona 2059, tenint en compte que en aquesta compilació hi han intervingut divuit mans!, de manera que el llibre es llegeix pràcticament com una novel·la. És evident que cada escriptor té el seu estil, i això es palesa en uns més que altres, però a banda d’això, l’únic que grinyola són certes reiteracions dels elements narratius comuns; també es troba a faltar més connexió entre personatges, tot i que també s’ha treballat aquest aspecte. En el procés d’escriptura els mateixos autors van anar creant entre ells eixos temàtics i introduint elements que havien inventat altres.

Aquest experiment va molt més enllà d’una recopilació de relats, i tindria molt més ressò si no arribés des dels vorals més friquis de la literatura catalana

Quan Ricard Ruiz Garzón afirma que aquest volum marca «un moment fundacional de les lletres en català» emfasitza l’entusiasme propi de l’impulsor del projecte i autor d’uns relats. Però la frase no és només un bon eslògan publicitari. És la constatació que els darrers deu anys s’han obert grans finestres en el gènere fantàstic en llengua catalana i que aquest experiment tan interessant, que va molt més enllà d’una compilació de relats, tindria molt més ressò si no arribés des del fantàstic, des dels vorals més friquis de la literatura catalana.

Cal assenyalar aquí que Ricard Ruiz ja coneixia «Umbría», una província espanyola llegendària inventada per Elia Barceló, César Mallorquí, Julián Díez i Armando Boix, escriptors que van usar-la com a escenari comú en diversos llibres de gènere.

Abans d’acabar aquest article, no es pot deixar de fer esment a un aspecte lingüístic polèmic que ha generat cert debat a les xarxes socials últimament, com és l’ús del gènere no binari. En aquest llibre, doncs, són freqüents expressions com «uni cantant», «s’han fet una foto juntis», «s’ha fet velli» o «totis lis altris». Hi insisteix de forma especial Bel Olid en el seu relat. Personalment, ho admeto, em costa.

En definitiva, Barcelona 2059 és un experiment que mereix tots els elogis i que obre la porta ‒així ho han dit els editors‒ a altres projectes literaris que ampliïn aquest univers i continuïn reflexionant des de Neo Icària sobre el futur de l’espècie humana. Felicitats!

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.