Extraordinàries és la demostració palpable que la “primavera del fantàstic català” no és flor d’un dia, sinó una dinàmica consistent i ferma que està recollint fruits d’anys de treball i que té molt camp per córrer. Aquest llibre és el paradigma de com hauria de funcionar això de fer llibres i estimular la creació cultural. Un entusiasta hiperactiu, escriptor, divulgador, professor i polifacètic animador del fantàstic com Ricard Ruiz Garzón s’alia amb editors intrèpids, desvergonyits, llestos i treballadors de pedra picada com en Ramon Mas i Ricard Planas de Males Herbes. I, atenció, molt important, fan d’editors! Fan una tria! Poleixen, repassen i mimen textos, destriant el gra de la palla per oferir al públic un producte acurat, excel·lent. Sense noms coneguts, però amb relats de molt nivell que mereixen ser en primera línia. I en aquest cas subratllo el paper de l’editor en contraposició a alguns llibres autopublicats en què es troba a faltar tant aquesta peça clau i imprescindible de l’engranatge editorial.

Dit això, i sense ànim de redundar en el que ja han dit altres ressenyaires il·lustres, he volgut parlar de qualitat abans de parlar específicament de dones. Lector, no compris aquest llibre en clau de gènere –femení, en aquest cas, el fantàstic se sobreentén– sinó senzillament perquè és un molt bon llibre. Ara bé, cal reconèixer la impagable tasca del Ricard Ruiz a l’hora de provocar aquesta allau de creació femenina que ha aconseguit donar veu a quinze autores que haurien de tenir més protagonisme. I n’hi ha més que esperen. Des de la plataforma de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, Ricard Ruiz ha anat sembrant la llavor del fantàstic, i Extraordinàries és la primera collita, un recull inèdit en la literatura catalana actual, en la línia del que havia fet en castellà a Insólitas (Páginas de Espuma, 2019) amb Teresa López-Pellisa.

Extraordinàries és un llibre de contes fantàstics, de ciència-ficció, no realistes o de literatura de l’insòlit, digueu-li com vulgueu. És un recull divers, dinàmic, fresc. Hi trobareu ciència-ficció amb extraterrestres (En perill d’extinció, de Cristina Xifra), escenaris distòpics amb policies hàptics (Comando butxaca, d’Elena Bartomeu Magaña), i també distopies de mons en ruïnes i fantasmes (Solastalgia, de Gemma Martí O’Toole). Altres històries basculen sobre un eix de relacions sexuals amb tons molt negres (Memento mori, de Gemma Nafria) o (La carn vol carn, d’Aina Riera Serra), també amb canibalisme; hi ha reinterpretacions de clàssics com la Caputxeta Vermella (El conte, d’Eva Espinosa) o la llegenda de Sant Jordi (Perduda, de Laura Tomàs Mora), històries de bruixes en entorns de fantasia èpica (El plor del Fènix, d’Àngels Blasco Ros), faules de caire mitològic inspirades en les sirenes o dones d’aigua (Una de la marea, de Maria Arazo o Si a flor d’aigua surt un peix, d’Esperança Carrió), l’inclassificable i original Secrets, de Muntsa Mimó… Però també aborden temes d’actualitat tenyits amb variants terrorífiques, com fa Anna Martínez amb la fecundació assistida (A dins) o Inés MacPherson amb el narcisisme i els tractaments estètics (NEAT).

I em mullo amb la tria dels dos millors.

M’ha encantat L’univers als seus ulls, d’Elena Polanco, un relat que mereix un desplegament argumental que es convertís en novel·la. Com suggereix el títol, la protagonista té una anomalia ocular que fa que en un dels seus ulls s’hi reflecteixi una galàxia que podria ser la porta a altres mons habitables per a la humanitat. En una Terra devastada, la noia és segrestada per a l’estudi científic, i els seus somnis són la clau.

També m’ha impactat molt Soc la llevadora, de Roser Cabré-Verdiell, una història distòpica tan commovedora com inquietant sobre un sistema totalitari implantat per reduir massivament la població mundial. Els ritmes vitals obligatoris, la falta de llibertat, les maternitats forçades i el suïcidi col·lectiu són elements d’un relat que també mereixeria el desenvolupament d’una novel·la.

Algunes d’aquestes quinze autores extraordinàries ja les havíem pogut llegir a altres compilacions de Males Herbes, com Estats alterats de la ment, Relats ecofuturistes o Visions del Purgatori, i també a la revista Catarsi. Són escriptores novells, tot i que amb recorreguts i experiència literaris diversos, també d’edats diferents i, per tant, mirades del món múltiples. Però totes elles tenen coses interessants a dir al fantàstic en llengua catalana, i esperem que aquest llibre sigui un impuls que estimuli tant la creació com la paritat.

Felicitats a totes! I especialment als tres senyors que he esmentat al principi, que fan possible projectes tan necessaris com aquest.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!