“Porta el mar a dins, totes les històries, les de veritat, les que ningú li ha explicat”
Els fils del mar és la primera novel·la per a adults d’Inés Macpherson (Barcelona, 1982), una veu molt interessant del fantàstic en llengua catalana que s’incorpora al novedós catàleg d’Spècula. La seva passió per explicar històries l’ha dut a especialitzar-se en la narració oral, i ha demostrat la versatilitat de la seva escriptura en diferents antologies de relats com ara Extraordinàries (Males Herbes, 2020), Paper cremat (Apostroph, 2020) o la recent Vapor negre (Crims.cat, 2023). Crítica literària, professora d’escriptura i gran activista del gènere, per aquests i molts altres mèrits va guanyar el Premi Revelació del primer Festival 42, l’any 2021.
Els fils del mar és una novel·la reivindicativa, crua, simbòlica, contundent. La protagonista és la Janira, que torna al poble del qual és originària. És una arribada inquietant, fantasmagòrica. L’autora genera un ambient boirós, líric i nostàlgic, carregat de tristor. En els primers compassos, el lector assisteix al retorn incòmode a un lloc on hi ha passat una catàstrofe, on els records colpegen durament la noia. Macpherson, d’alguna manera, atorga el seu paper de narradora a la Janira, que ha vingut a complir una missió, però també a canalitzar una xarxa de relats de patiment (i una mica d’esperança) de les noies del poble.
És un poble mariner aïllat, claustrofòbic, que no connecta amb cap altre indret interior, com una presó. Els límits són molt marcats i prohibitius, i la presència omnipresent del mar exerceix d’horitzó amenaçador, de nodridor però, alhora, també, de gran amenaça. L’escriptora dibuixa un poble primari, antic però intemporal, amb una societat tradicional patriarcal, on les dones són sotmeses a una única direcció fora de la qual només hi ha crueltat, dolor i mort, perquè el poble els fa creure coses com ara que el seu comportament té conseqüències en les collites.
Els fils del mar és un llibre que convida a la reflexió sobre la construcció social. Les llegendes i els costums que es transmeten generació rere generació defineixen una determinada forma de la realitat, que castra de manera brutal qualsevol alè de llibertat. En aquest sentit, Macpherson expressa en la novel·la un crit anhelant sobre el desig: el desig sexual, l’expressió física, l’exploració i la descoberta del cos… amb la proximitat del mar com a símbol de temptació i de fugida.
Macpherson expressa en la novel·la un crit anhelant sobre el desig, l’exploració i la descoberta del cos
El mar i la morfologia del litoral –l’autora s’ha inspirat en els seus estiueigs a la Costa Brava– evoquen la part animal de la natura, amb roques que semblen siluetes de dracs o serps, i les llegendes que suren en l’imaginari del poble parlen de monstres espantosos, tentaculars, lovecraftians. Però la veritable monstruositat que ens transmet la novel·la es troba en el magí dels seus habitants, homes i també dones, instal·lats mentalment en una rigidesa malaltissa que governa des de l’amenaça i la por.
I, és clar, en algun moment algú haurà de trencar aquestes cadenes. I les noies joves –que pateixen escenes de crueltat i violència molt dura per reprimir la seva feminitat–, són les víctimes que experimenten i sobrepassen els límits. Són acusades de bruixes, i de filles del dimoni del mar. Però elles, en el fons, estan descobrint els fils que les uneixen i la força que poden generar juntes.
La novel·la és més aviat descriptiva i té un ritme lent. L’escriptora genera una atmosfera pertorbadora i absorbent. No és un llibre de terror, tampoc d’aventures. És una suma de tragèdies rescatades de les profunditats salades, que parlen de dolor i de desig, de noms i cossos devorats, dels fils del mar que són “les venes per on també circula la sang de les històries”. Inés Macpherson s’afegeix a altres dones escriptores que han demostrat com la literatura fantàstica és un mitjà excel·lent per reflexionar sobre els universos femenins.
∞∞∞
Les Rades Grises 