“Em resisteixo a pensar que ens extingirem. Els humans som éssers resilients”
L’escriptor diu que una petita anècdota pot ser l’espurna d’una història. En el cas de Quan la Terra es pon va ser la mossegada d’una rata de laboratori a un professor conegut seu. Aquell fet va quedar a la memòria esperant el moment, i va acabar desembocant en la història de la científica Lara Tur. La sang, i la marca dels incisius al dit ocorre en una escena minúscula de la novel·la, però té un significat simbòlic.
Amb aquest llibre, Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) torna a l’espai després de Caront (2023) i amplia els continguts que situa en l’anomenat “cicle del cometa”, del qual també en formen part El món fosc. Talps (2018) i La ciutat del cel. Porcs (2024), a banda d’altres relats dispersos.
Quan la Terra es pon narra la història d’una jove científica, Lara Tur, que ha patit abusos sexuals per part del seu cap, un reputat biòleg. Ella respon a les violacions amb una venjança calculada i que té relació amb una investigació científica en la qual està treballant. Però l’experiment sense precedents quedarà amagat, perquè forma part del seu crim inconfessable i és fora de tota ètica científica.
La narració ens situa en un futur no gaire llunyà, cap al 2045. En aquest context personal de la protagonista, es descobreix que un cometa s’aproxima de forma inevitable cap a la Terra, i no hi ha cap esperança per al futur de la humanitat. L’impacte es preveu al cap d’uns quaranta anys. Lara Tur forma part d’un programa secret per establir una colònia a la Lluna, amb la missió de coordinar la recerca per preservar la immunitat de grup de la població que viuria al satèl·lit; allà transcorre la segona part de la seva vida, arrossegant un secret que la perseguirà fins al final.
La novel·la ressegueix tota la vida de la protagonista. En aquest sentit, un dels punts fluixos és que la trama avança molt de pressa, les transicions temporals són excessivament ràpides, i això implica poc aprofundiment en els personatges que han de tramitar situacions emocionals molt gruixudes, especialment en els compassos finals.
La història és molt dinàmica i aporta grans dosis de reflexió existencial en un entorn de ciència-ficció, medi en què Jordi de Manuel n’és un autèntic especialista
En contraposició, no obstant, la història és molt dinàmica i aporta grans dosis de reflexió existencial en un entorn de ciència-ficció, medi en què Jordi de Manuel n’és un autèntic especialista. La novel·la té molt del seu terreny professional com a biòleg: hi aborda qüestions com la manipulació genètica, o el tractament de les epidèmies, tal com ja va fer també a Àcars.
Ara bé, els temes centrals són la venjança i la llavor del mal. La història ens interroga sobre què seríem capaços de fer per respondre a un abús que ens marca de per vida. I encara sobre una altra qüestió de fons que no desvetllarem per no fer espòiler, que indaga en l’origen del mal en la humanitat, i com l’entorn educatiu i afectiu i l’estimulació precoç poden o no condicionar l’evolució de l’individu, més enllà del seu ADN. Interessantíssim.
Quan la Terra es pon és una novel·la autoconclusiva, que es llegeix de forma independent. Tot i així, els lectors de Jordi de Manuel hi descobriran que es tracta de l’avantsala d’El món fosc. Talps, sobre una civilització subterrània, i de La ciutat del cel. Porcs, sobre una colònia humana en una estació orbital; i encara sabran trobar un esment fugaç a Caront… No en va Jordi de Manuel acumula un gran bagatge literari i tot un univers per descobrir.
Igualment, l’escriptor fa el seu homenatge habitual i cluca l’ullet a referents literaris com Asimov (un robot es diu Vomisa —Asimov del revés—, la doctora Sarah Nodles és un anagrama parcial de Hari Seldon, amb mencions a la psicohistòria) o Mary Shelley (quan els protagonistes sopen a prop de Vil·la Diodati, a la riba del llac Léman), a banda de la cita de mitologia clàssica sobre els bessons Càstor i Pòl·lux.
∞∞∞
Les Rades Grises 