“Els finals feliços només són històries que encara no han acabat”
The Devils enceta la nova sèrie de Joe Abercrombie, un valor segur de la literatura fantàstica internacional que torna amb una aventura salvatge marca de la casa. En aquest cas, trencant amb qualsevol univers inventat amb anterioritat i, sense massa floritures, sacseja l’Europa medieval per mostrar un mapa conegut, amb petits retocs. A grans trets, és la nostra Edat Mitjana, en un context on la religió institucional té molt pes, governa una Papessa i l’Església (que en cap cas s’anomena “catòlica”) es troba dividida en dues faccions, Orient i Occident, i en què el gran enemic a batre a l’est indòmit són els elfs, uns éssers gens tolkienians que la superstició ha situat com a criatures malèfiques, diabòliques, la gran amenaça apocalíptica.
Tornar a Abercrombie és tornar a un valor segur. Los Diablos no defraudarà els seus lectors més acèrrims, perquè el llibre té tots els ingredients del seu grimdark, fantasia fosca molt violenta, frívola i humorística. És anglès, però el seu humor no és com el de Terry Pratchett. És un humor més agre, sinistre i decadent. El seu interès es basa sobretot a construir uns personatges peculiars i una interacció interessant entre ells i el seu entorn: aquest és el pilar d’una història amb alguns tòpics, però amb girs interessants.
Tots hem llegit l’inici d’aquesta novel·la: una jove pobra escanyolida és, en realitat, una princesa, clarament identificada per una marca de naixement i un penjoll original que encaixa amb un altre de bessó. Aquest és el punt d’arrencada de Los Diablos. Una colla d’aventurers ben particulars tindran la missió d’acompanyar la jove per reclamar el tron. Dit així pot semblar molt ensucrat, però, és clar, és Abercrombie.
L’adolescent Alex és Alexia Pyrogennetos, hereva legítima del Tron Serpentí de Troia. Ella és la primera sorpresa del gir radical de la seva vida, perquè el seu dia a dia és malviure robant als suburbis de la Ciutat Santa, però davant de la seva existència paupèrrima, decideix que potser sí que li ha arribat el moment de prosperar. Per què no ser princesa? Ens trobem a una Ciutat Santa que podria ser Roma, i el viatge de rigor és cap a Troia, el regne més important de l’est, que tindria més similituds amb una Bizanci medieval que no pas amb la ciutat cantada a La Ilíada, encara que l’escriptor n’usa el nom i el passat mític.
La reflexió sobre la soledat o el fet de ser diferent és una de les poques concessions de profunditat que fa Abercrombie, que també planteja preguntes pertinents sobre què fer amb el poder
I aquí arriben les estrelles de la missió, supervisada per la mateixa Església. Perquè en tota bona aventura cal un grup manifest d’herois, i aquests són la Congregació de la Santa Conveniència, els Diables. Anomenen diables als monstres, éssers diferents que ostenten poders especials, però que, en la seva qualitat d’impurs i rars, es troben sotmesos a la voluntat de la Papessa; per tant, no es poden negar a protegir la noia aspirant a emperadriu en el seu periple per ocupar el tron. El líder escollit és el germà Díaz, un monjo lleonès poruc que també es veu atrapat en aquest sarau sense voler-ho. I haurà de dirigir un grup extraordinari i bestial: un vampir de classe alta, el baró Rikard, manipulador de ments; el mag Baltasar, un nigromant amb ínfules de grandesa que pot ressuscitar els morts; Jakob de Thorn, un cavaller maleït per una bruixa que no pot morir; una dona lloba escandinava, Vigga, que només pensa en assassinar i en sexe; Baptiste, una pirata atractiva; i Solete, una elfa invisible.
Són terribles, violents, infal·libles. I conformen un equip demencial per protegir Alexia en un viatge que, com el lector pot imaginar, és ple d’entrebancs, perquè els seus suposats “cosins” també volen seure al tron de Troia, i l’assetjaran amb tots els recursos bèl·lics i màgics possibles. Els monstres, però, són els veritables herois enfront de la mesquinesa i la corrupció.
Els diables són una companyia extravagant i depriment, però en el fons del fons, estan encantats de tenir-se els uns als altres. La reflexió sobre la soledat o el fet de ser diferent és precisament una de les poques concessions de profunditat que fa Abercrombie, que també planteja preguntes pertinents sobre què fer amb el poder. De totes maneres, el text no dona treva a gaire sensibilitat; l’escriptor està més interessat en la disbauxa i la pirotècnia violenta de la narració.
Com dèiem més amunt, l’escriptor remou la tradició cristiana i construeix un sistema dominat per una religió molt femenina, en què hi ha una Salvadora, filla del Totpoderós, una Papessa (una nena de deu anys amb un poder arcà enorme) com a representant divina a la terra, una cardenal que mana molt, i en què els creients es fan el senyal d’un cercle al pit, no pas una creu, perquè el símbol és el circumfix i la Salvadora va morir en una roda. També hi ha croades, monestirs, i sants, molts sants, les relíquies dels quals —a quina més estrambòtica— són molt cobejades (i lucratives). Abercrombie no fa una ucronia, simplement pren com a referència un entorn històric i geogràfic conegut i el modifica lleugerament sense aprofundir-hi massa més. El seu interès és més el pla curt de cada personatge i la descripció d’escenes d’acció trepidant amb molta sang i vísceres. Potser massa i tot, perquè al final dona la sensació que el relat va saltant de lluita en lluita i on realment frueix l’autor és en la descripció minuciosa de les batusses.
Los Diablos fa referències constants a Barcelona, també a Avilés. Abercrombie palesa el seu agraïment al públic espanyol amb el monjo protagonista i altres cites. Ben aviat podrem tornar a veure l’escriptor a casa nostra. Però, una vegada més, només el podrem llegir traduït al castellà, val a dir que amb la garantia de Manu Viciano.
∞∞∞
Les Rades Grises 