“La imaginació sovint és necessària per justificar allò que desconeixem”
Javi Fernández Mata (Igualada, 1978) canvia de registre i passa de divulgador a autor en aquest debut novel·lístic propiciat pel segell Spècula. Impulsor de la revista Narranación, i persona molt activa en el petit món del fantàstic català, fins ara havia publicat diversos contes i aquesta és la seva primera incursió en la novel·la.
La història de L’últim dip transcorre en un poble de la Catalunya interior, a prop de Montserrat, l’any 1807, en el context de la invasió napoleònica. Un seguit d’esdeveniments violents capgiren la quotidianitat d’una comunitat petita, rural, aïllada, tancada en si mateixa.
El protagonista i narrador és un jove eclesiàstic, novell i sense experiència, que ha de donar fe de la defunció de la dona més rica i poderosa del poble, l’herència de la qual augura un terrabastall. La narració és en primera persona i es presenta escrita des de la vellesa del protagonista, que vol explicar l’experiència que li va suposar la seva primera missió desenganxat de les faldilles del seu mestre Berenguer, al qual al·ludeix sovint. Els paral·lelismes amb El nom de la rosa d’Umberto Eco, salvant les distàncies, són evidents.
Javi Fernández dibuixa un relat de misteri bàsicament realista, d’ambientació costumista i to marcadament solemne, un to que també aplica al llenguatge, amb què busca una sonoritat i lèxic arcaïtzants per aproximar-se millor a l’atmosfera de l’època atorgar-li versemblança. La figura mitològica del dip plana com una ombra des de l’inici de la novel·la, des de la primera visió que el jove clergue té d’uns gossos negres ferotges representats al retaule de l’església. Tot i que Pratdip no és el poble del llibre, sí que n’ha estat inspiració per evocar aquesta figura meitat gos, meitat vampir, propi de la geografia del Baix Camp.
Les últimes alenades de la mestressa desencadenen un moviment d’estructures en un reducte humà on el canvi implica crisi, sobretot per interessos de poder, com sempre passa, que en aquest cas es tradueixen en mort i superstició, vehiculada a través de l’amenaça del monstre. La voluntat dels poders fàctics –l’alcalde, el rector…–, és que tot continuï igual que sempre, perquè la tradició és sagrada, i els aires de canvi no són benvinguts.
L’herència implica diners i terres, però també secrets amagats que no han de sortir a la llum. Ocorren fets luctuosos foscos. Aquí i allà s’esmenten les llegendes sobre el maleït llop infernal, que s’alimenta de la sang dels vius. La por plana sobre el protagonista com una angoixa constant, pels malsons que l’assetgen, el misteri que impregna el poble i la incertesa sobre si la bèstia és real o no. Vet aquí el punt fantàstic més intrigant, que assoleix el punt àlgid en la conclusió del llibre.
Cal aplaudir que Javi Fernández reivindiqui el folklore i la mitologia catalanes amb aquest relat, donant protagonisme al dip com a monstre llegendari, tal com ja havia fet Joan Perucho a Les històries naturals, per citar un clàssic nostrat. L’últim dip alimenta aquest llegendari propi, i palesa que no ens cal buscar referents forans per crear bones històries.
∞∞∞
Les Rades Grises 