“Construir és sempre més difícil que destruir”
L’any 2007, quan va publicar The Well of Ascension, un Brandon Sanderson encara inexpert deia que mai havia fet una seqüela, i que se sentia orfe de referents per escriure una novel·la de fantasia èpica sobre allò que passa després de revocar un govern. Deia que hi havia moltes obres sobre com fer caure un imperi, però no relats de revolucionaris que es veuen obligats a convertir-se en polítics. Aquest era el repte de la continuació de Fills de la boira, i que recentment ha aparegut en traducció al català com El Pou de l’Ascensió. La tasca de recuperar Sanderson en llengua catalana continua: Mai Més i Duna completaran aquesta trilogia en breu, amb la publicació de L’Heroi de l’Eternitat.
Si no heu llegit el primer llibre, la ressenya conté spòilers a partir d’aquí. Si en la primera part els revolucionaris liderats per en Kelsier derrocaven el govern del tirà Senyor Suprem, aquest segon llibre se situa un any després d’aquells fets. El Pou de l’Ascensió és un llibre de fantasia atípic, en aquest sentit, atès que és un relat sobre com aquells que un dia eren revolucionaris es veuen obligats a convertir-se en polítics per tal de gestionar el regne conquerit. I mentre ho intenten han d’afrontar amb moltes dificultats la defensa de la ciutat de Luthadel, assetjada per tot arreu.
Ha mort en Kelsier, el líder. Un any més tard, un dels joves nobles, l’Elend Venture, és al capdavant del govern del Domini Central. La tropa que va contribuir a derrocar la tirania del Senyor Suprem ara té el repte d’organitzar el govern de Luthadel, i això es produeix davant l’amenaça d’invasió. I ara, què?, es pregunten. L’arrogància anterior es complica quan cal prendre les regnes. I si els nobles eren millors com a governants? És interessant veure la transició radical d’una dictadura horrible a un escenari totalment diferent. L’Elend vol aplicar ideals progressistes d’igualtat dels governants respecte del poble, i amb intencions, diguem-ne, “democràtiques”, que costen molt d’aplicar perquè el líder no aconsegueix fer-se respectar. La població s’havia de dividir entre governants i servidors mesells? Per a molta gent l’autoritat, paradoxalment, era més fàcil d’acceptar! “Els homes honestos no estan fets per regnar”, li etziba un dels seus rivals. Per acabar-ho d’adobar, un dels enemics que amenaça a les portes de la ciutat és el seu pare, Straff Venture, que no pot suportar veure que el fill hagi assumit un paper que considera seu.
La protagonista principal d’aquesta història, la Vin, es troba descol·locada en aquest context. Sense el mestre que la va formar en l’Al·lomància, es dedica bàsicament a fer de guardaespatlles de l’Elend. La història sentimental entre tots dos és un dels eixos de la novel·la, tot i que ella pateix una mena de crisi d’identitat i sent que avança a les palpentes sense un propòsit clar, ara que ha passat de malviure als carrers a gaudir de les comoditats de palau.
Sanderson ha creat el seu propi estil de superherois, i en aquest llibre continua tenint un pes primordial aquesta mena de màgia que anomena Al·lomància, que consisteix, a grans trets, en la ingestió de petites dosis de metalls que atorguen qualitats extraordinàries. La Vin és una filla de la boira, és a dir, el nivell màxim. Els diferents bàndols lluiten per la recerca de l’àtium, el metall al·lomàntic més poderós, que pot decantar definitivament qualsevol disputa.
Sanderson construeix una història de 800 pàgines en què el tema principal és un setge, i bona part de la novel·la tracta de la tensa espera d’aquest setge
Una de les coses que em meravellen és que Sanderson construeix una història de 800 pàgines, en què el tema bàsic és un setge, però és que bona part de la novel·la tracta de la tensa espera d’aquest setge. Cert que per a molts lectors això pot suposar un avorriment insofrible, però hi ha gustos per a tot. La immersió en el seu món i els seus interrogants, i la profunditat dels personatges marquen la diferència.
En aquest segon llibre seguim secundaris molt treballats, com Sazed, el Guardià que recopila la història de les religions i que exalça la rellevància d’una figura que pot emmagatzemar el coneixement dels pobles. El seu paper com a cuidador de la Vin és entranyable, i no menys interessant la reflexió que traspua entorn al concepte de fe i de les múltiples creences que ha abraçat la humanitat. Al seu torn, apareix la Tindwyl, una altra Guardiana, que farà un paper de mestratge similar amb l’Elend, i que introdueix una altra relació romàntica. El component sentimental és protagonista en aquesta novel·la.
En el bàndol dels malvats, coneixem més sobre en Marsh, germà d’en Kelsier, convertit en inquisidor, i amb una ànima pertorbada, que encara no ha dit l’última paraula. O en Zane, germanastre de l’Elend, rabiüt per ser un secundari ignorat, però dotat amb un poder al·lomàntic enorme que confronta amb la Vin. Són algunes de les històries paral·leles que atorguen color i emoció a un relat que en alguns moments es pot fer massa llarg.
Ens trobem a la meitat, i ara anem cap a la resolució. La cançó de fons que impregna tota la novel·la és el misteri per entendre elements troncals d’aquest univers, que van més enllà de la comprensió dels mortals: Què és la maldat coneguda com la Profundor? Qui és l’Heroi de l’Eternitat, aquesta mena de Messies del qual parlen les profecies? Què és el Pou de l’Ascensió i quin poder amaga? Quina malignitat impregna les boires que enterboleixen l’ambient i amenacen la població? En aquest món cendrós i gris, calen respostes molt transcendentals. A punt per a L’Heroi de l’Eternitat.
∞∞∞
Les Rades Grises 