“Vull intentar ser una persona normal abans no sigui massa tard”
Torna Stephen King, torna Carrie. Després d’edicions reeixides com Torn de nit o La gran caminada, l’editorial Males Herbes recupera aquest clàssic del terror que ja havia estat publicat en català a L’Arcà de Laertes l’any 1988, actualitzat ara amb una nova traducció a càrrec de Míriam Cano. Carrie és una obra de referència de Stephen King, adaptada diverses vegades tant al cinema com al teatre, que enguany, 52 anys després de la seva publicació, arribarà en format de minisèrie televisiva a Amazon Prime, en versió de Mike Flanagan.
La primera impressió que ve al cap en llegir aquesta novel·la és constatar com de bé ha envellit, tenint en compte que va ser la primera obra de Stephen King (Portland, 1947), publicada l’any 1974, i que, malgrat el pas del temps, es llegeix com un llamp. L’escriptura t’engoleix, literalment, amb una administració dels temps i de la informació addictiva. No en va l’escriptor nord-americà ha conquerit el públic per milions.
La Carrie és una noia de setze anys que té poders telecinèsics, és a dir, la capacitat de moure objectes amb la força de la ment. De la seva infància alguns testimonis recorden una pluja (literal) de pedres localitzada a casa seva, causada per un disgust de la nena quan només tenia tres anys. Aquest ingredient pseudocientífic és un dels eixos que sustenten el problema de la protagonista al llarg del relat.
La Carrie ha viscut una infantesa i adolescència desoladores, sola amb una mare boja, fanàtica d’una religiositat malaltissa i castradora. Ambientada a Maine, als Estats Units, a final dels anys setanta, la novel·la parteix d’un episodi especialment cruel d’assetjament escolar, a partir del qual es desplega la tragèdia. La Carrie, efectivament, és la noia rara de l’institut, però esdevé per damunt de tot víctima, pel patiment que arrossega de la seva família, i per la crueltat social que es manifesta a través de l’escarni de les companyes de classe.
L’assetjament és un mal molt estès, i en l’era preinternet tenia altres condicionants, no sabem si pitjors o no que ara, però, en tot cas, és una xacra que perdura. L’escriptor es recrea en la maldat d’alguns companys, però també obre la porta al penediment i la compassió. Precisament és el sentiment de culpa d’una de les noies que es burlava de la Carrie el que donarà a la jove una oportunitat per sortir del pou. Es dibuixa així el camí vers un final dantesc i apoteòsic cap al qual s’enfoca el llibre des de la primera pàgina. La sensació que plasma l’autor és com si s’estigués sembrant un camp de dinamita i només cal esperar que algú hi encengui una espurna.
Un dels elements que contribueix de manera idònia a la construcció de la història és la seva estructura calidoscòpica, que se sustenta en un narrador omniscient que es complementa, com un puzle, amb altres fonts com cròniques periodístiques, declaracions a la policia o el relat a posteriori que en fa una de les protagonistes. Els diferents punts de vista que conflueixen aporten a la lectura la sensació d’un trencaclosques que es va completant i que apunta des de l’inici a un final bestial.
Stephen King ha convertit Maine en un territori de culte per als amants del terror. La història de Carrie té múltiples cares (l’assetjament, la religiositat mal entesa…) que conflueixen a la perfecció en una localitat petita, aïllada, impregnada d’un cert primitivisme social que converteix la comunitat d’individus que hi viuen en un cosmos claustrofòbic i pertorbador. King és un mestre a l’hora de generar aquesta atmosfera.
∞∞∞
Les Rades Grises 