“Consell Tretze: conserva l’energia sempre que puguis”
Des de la primera pàgina, la lectura de La Gran Caminada és com activar una bomba de rellotgeria en què els minuts van caient al temporitzador, inexorables, i no hi ha cable blau ni vermell que es pugui tallar i eviti l’increment de la tensió. És girar un rellotge de sorra sabent que la matèria s’escola i no hi ha marxa enrere. Desassossec i un nus a la boca de l’estómac. Una història brutal, descarnada, magistralment ben escrita, amb múltiples capes d’interpretació metafòrica. Una bufetada que convida a ignorar les foteses i centrar-se en les coses importants de la vida.
Stephen King va publicar The Long Walk l’any 1979 amb el pseudònim Richard Bachman. Era una època prolífica després dels seus primers grans èxits editorials –Carrie (1974), Salem’s Lot (1975) i The Shining (1977)– i sembla que per poder treure més d’un llibre cada any va adoptar un nom inventat, amb el qual va publicar diverses obres entre final dels anys 70 i començament dels 80. Tot i així, havia escrit aquesta història anys abans, influenciat per l’absurditat de les morts de tants joves soldats a la Guerra del Vietnam. La Gran Caminada arriba per primer cop en català gràcies a Males Herbes, que fa dos anys ja va reivindicar l’autor amb la publicació de Torn de nit (2018), un recull de contes escrits entre 1968 i 1977.
L’esdeveniment que relata el llibre és una mena d’esport nacional, retransmès per televisió, en què cent joves menors de divuit anys han de caminar per la carretera sense aturar-se ni un moment i a una velocitat mínima de 6,4 km/hora. No és una cursa. No guanya el més ràpid. És una competició de resistència macabra, en què els nois són eliminats a trets a mesura que no poden seguir el ritme quan l’esgotament és insuportable. De fet, abans de començar saben que probablement moriran, perquè només en pot quedar un. Només el que aguanti dret podrà assolir el premi que desitgi. Hauran de caminar durant dies, centenars de quilòmetres, fins al defalliment i l’extenuació absoluts. Els joves són seguits i vigilats en tot moment per radars que mesuren la seva velocitat i tenen tres avisos si incompleixen alguna de les normes. Després del tercer avís, pam. El passaport. Caminar o morir.
La Gran Caminada es fa cada any al nord-est dels Estats Units, concretament a Maine (zona ben coneguda per l’autor), en direcció sud, cap a Nou Hampshire i Massachusetts. Tot l’escenari té una aparença absolutament realista. Començament de maig, temps primaveral. Els indrets, els personatges, els elements socials i culturals propis de l’època… La gent fa apostes pels guanyadors, hi ha pancartes al recorregut, animadores, tot molt ianqui. Però s’ensuma l’element discordant, una distopia emmarcada en un règim totalitari militar, i un esdeveniment terrorífic en què alguns lectors joves actuals hi poden trobar semblances, salvant les distàncies, amb Els jocs de la fam de Suzanne Collins.
El llibre ha de ser un convit a preguntar-se què carai estic fent aquí. Baixar a les profunditats ignotes d’un mateix i reflexionar sobre què val la pena
Ray Garraty, de setze anys, és el personatge principal a través del qual el lector assisteix a aquesta excursió de l’horror. Els personatges fan el mateix que farien en qualsevol altre entorn social: cerquen conversa i afinitats, i es generen vincles potents al llarg dels quilòmetres. El patiment extrem, físic, però sobretot psicològic, es combat amb companyonia, compartint les foscors, els anhels, les pors, els primers amors adolescents, el desig sexual irrefrenable, les relacions familiars complicades… El text traspua una fúria soterrada, un instint animal que fa que un jove pugui arribar a desitjar la mort del que camina al seu costat. Assistim a la banalitat del sacrifici, en una metàfora bèl·lica estremidora. Una sàtira cruel dels concursos televisius, però també una critica ferotge d’una societat que empeny els joves a ser els millors a qualsevol preu. Amb l’obscenitat del públic animant els caminants, el recompte constant dels que van caient, una escabetxada que fa que els participants que resisteixen esdevinguin gairebé morts vivents. I l’autor no estalvia escenes espantoses de les execucions dels joves, bojos i exhaustos fins a límits inexplicables, d’un patiment màxim.
El llibre ha d’esdevenir un convit a preguntar-se què carai estic fent aquí. Baixar a les profunditats ignotes d’un mateix –que sovint fan por– i reflexionar sobre les coses que valen la pena, perquè hi ha una bala que porta el meu nom i pot arribar en qualsevol moment. Sota aquesta ombra de la mort imminent és per on transiten, desesperançats, els protagonistes de La Gran Caminada. Amb pinzellades d’humor negre però sobretot amb un terror atàvic i primari, Stephen King ofereix un relat d’una gran càrrega existencialista. Un viatge als límits de tot allò que és tolerable, en què el gran luxe pot ser un tros de síndria en una tarda assolellada.
King ha estat traduït de manera irregular i tard en llengua catalana, tenint en compte que és un dels autors més llegits a nivell mundial. Alguns llibres canònics de l’autor només es troben de segona mà, com Cementiri d’animals (Columna, 1994), Carrie (Laertes, 1988, i La Magrana, 2000) o Misery (Columna, 1987). Altres títols publicats en la nostra llengua són L’atrapasomnis (Edicions 62, 2001), Tot és definitiu: catorze contes obscurs (Edicions 62, 2003), El mòbil (Cell) (Edicions 62, 2006) o La història de la Lisey (Edicions 62, 2007). L’Altra Editorial també s’ha interessat recentment en l’escriptor de Maine amb l’assaig Escriure: Memòries d’un ofici (2018). En canvi, hi ha best-sellers de l’autor com The Shining, It o The Stand que no han estat mai traduïdes en llengua catalana.
Fa un any la productora New Line Cinema va anunciar l’adaptació cinematogràfica de La Gran Caminada. Si podeu, llegiu abans el llibre.
∞∞∞
Les Rades Grises 