“La pasión […] es lo que define a la humanidad, aunque resulte irónico que seáis tan malos recipientes de ella. Os satura y os quiebra”
Nova publica el 19 de novembre el quart llibre de la saga The Stormlight Archive (El Archivo de las Tormentas) de Brandon Sanderson. Es titula The Rhythm of War (El Ritmo de la Guerra) i surt en castellà simultàniament a l’edició original en anglès. Per a Ediciones B és tot un esdeveniment, ja que serà la primera vegada que un llibre de Sanderson es publica al mateix temps que l’edició original de Tor, que apareixerà dos dies abans, el 17 de novembre. Els fans, sobretot als Estats Units, esperen amb ànsia la festa de presentació que, per força enguany, serà virtual. De l’edició castellana, Nova ja n’ha avançat alguns capítols, que podeu seguir al web dedicat al món de Sanderson: www.cosmere.es Paral·lelament, l’escriptor segueix ampliant el seu univers i està treballant en una novel·la curta que situa entre els llibres tres i quatre de la saga, protagonitzada per Rysn i Lopen, dos secundaris. Déu n’hi do.
Amb una mica de retard (no es pot estar al dia de tot!) avui repassem breument les 1.400 pàgines (!) de Juramentada (Outhbringer), la tercera entrega d’aquesta sèrie brutal pensada com a decalogia. És un volum ciclopi només apte per als amants de la fantasia èpica de primer nivell –i fans acèrrims de Sanderson– que abans hagin passat pels dos primers llibres: El Camino de los Reyes (The Way of Kings) i Palabras Radiantes (Words of Radiance). És imprescindible entrar en aquest univers des del principi.
El cosmos de Sanderson és immens i, segons com l’encari el lector, complex. Exigeix una lectura atenta i proactiva. Afortunadament, avui dia hi ha fans que treballen molt i hi ha moltíssima informació addicional per als que vulguin entretenir-se i anar més a fons. Si us interessa una mirada sintètica per entendre què podeu trobar en aquesta sèrie, i valorar si us hi llanceu de cap o no, recomano que feu un cop d’ull a les ressenyes dels dos primers llibres, que us situaran a grans trets en poca estona i amb pocs espòilers. Dit això, veiem Juramentada.
Urithiru i les Portes Jurades
Després dels estralls de la Tempesta Eterna i el retorn dels Portadors del Buit, l’exèrcit alezi i tota la comunitat que els acompanya s’estableixen a Urithiru, la ciutat-torre sagrada dels Cavallers Radiants. El cataclisme ha permès descobrir aquest refugi mític colossal, des d’on es té accés a les deu Portes Jurades, portals màgics creats en temps immemorials que permeten el transport instantani a diferents indrets estratègics de tot Roshar.
Els parshendi han despertat. Aquesta raça adormida intel·lectualment que els homes havien utilitzat com a esclaus, han pres consciència i, comandats per forces terribles fins ara desconegudes, anomenats els Fusionats, pretenen recuperar el territori que consideren seu. Són els temuts Portadors del Buit, una expressió abstracta que ara pren consistència per a la humanitat.
L’Espina Negra, protagonista
En aquest llibre té un protagonisme rellevant Dalinar Kholin, líder dels prínceps ulls clars, que té la missió d’unir els diferents regnes amb el propòsit comú de lluitar contra els Portadors del Buit. No serà una tasca fàcil. Ell és l’Espina Negra, general cruel i sanguinari. Bona part del llibre es compon de salts enrere en el temps per seguir la seva trajectòria. El lector descobreix com ha anat evolucionant el jove impetuós i estratega que gaudia de l’Emoció –la fúria bèl·lica– de la batalla mentre el seu germà Gavilar, el rei, es dedicava a la diplomàcia per intentar construir un Alezkar unificat. En una d’aquestes escenes de violència obté Juramentada, que és el nom de la seva espasa. L’Espina Negra té clavat a l’ànima un episodi molt fosc del seu passat, i tindrà una importància capital en la seva maduresa, atès que haurà de ser capaç de digerir-ho, deixar enrere el soldat i ser el polític que ara ha de liderar la gran coalició mundial.
No és fàcil mantenir la tensió en un llibre tan llarg com aquest. La vida a Urithiru és relativament tranquil·la. Però és una calma tensa, una pausa per preparar el següent assalt. Adolin, fill de Dalinar, ha d’investigar (oh, paradoxa!) l’assassinat del príncep Torol Sadeas, rival acèrrim dels Kholin. S’han repetit altres morts violentes a la torre-ciutat, i Shallan també les investiga, al mateix que examina la torre i els seus secrets foscos, monstres amagats en les profunditats. La jove també s’ha convertit en Radiant i explora els seus poders d’il·lusionisme que li permeten crear tota mena d’escenaris o personatges il·lusoris. Ella mateixa es desplega en una triple personalitat com a Shallan-Vello-Radiant i fluctua emocionalment entre ser la promesa d’Adolin i una certa admiració per Kaladin.
Mentrestant, Kaladin, convertit també en Cavaller Radiant, vola cap a Alezkar amb l’objectiu d’advertir la seva família sobre la Tempesta Eterna, alhora que rep l’encàrrec d’investigar els moviments dels parshendi. Kaladin –Beneït per la Tempesta– continua essent el personatge més carismàtic d’aquesta magna aventura: el forjador del mític Pont Quatre, el jove responsable, de ferm codi moral, que es fixa en els matisos de l’enfrontament –no hi ha uns superiors i altres inferiors, sinó opressors i oprimits–, el capità seriós, emmurriat, permanentment insatisfet… i forma una parella entranyable amb la seva spren, Syl.
I més coses importants! El rei Elhokar, nebot de Dalinar, decideix emprendre la missió d’anar a Kholinar per a intentar defensar la capital de l’atac dels enemics, on pivota un dels episodis més intensos de la novel·la. I inesperadament torna Jasnah Kholin, mestra de Shallan, a la qual s’havia donat per morta.
Mitologia ampliada
Sanderson desplega en aquest llibre bona part de la mitologia teològica que precedeix el moment present. La humanitat té poca informació verificada sobre què van representar les Desolacions (moments de destrucció absoluta de la cultura i el progrés, després dels quals la humanitat havia de reconstruir de bell nou). Quin nivell tecnològic s’havia assolit fins a aquell moment? Qui eren realment els Heralds? Van ser uns traïdors els antics Cavallers Radiants? A Juramentada s’obren escletxes de llum sobre aquest ingent i complex sistema. Ha mort el déu que anomenaven el Totpoderós i Odium, origen dels Portadors del Buit, s’eleva com la força dominant que amenaça amb una nova destrucció.
També sabem més coses sobre els spren, aquests esperits del món cognitiu que interactuen en totes les emocions humanes i que, en el cas dels Radiants, s’hi emparellen de forma estable creant un vincle entre ells. Dalinar té una relació ben potent amb l’spren del Pare Tempesta i amb les seves visions té accés a escenes del passat remot. I també apareixen els Desfets, spren antics i malignes, anteriors a les civilitzacions humanes.
Sanderson és un mestre. I no només per la magnitud i la grandiloqüència de tot el que crea, sinó perquè també es fixa en el petit detall, essencial per aportar equilibri a la immensitat de la seva obra. Allò gegantí i inabastable es compensa amb la proximitat, és a dir, amb la construcció dels personatges. Kaladin, Shallan, Dalinar, Adolin… els arribem a conèixer amb les seves llums i ombres amb molt rigor, a més de molts altres protagonistes que són secundaris importants i que conformen un gran escenari coral d’intrigues, pors, companyonia, ambicions, etc. Tot plegat va calant poc a poc, és molt proper i cobra sentit en una trama ambiciosa que vol abordar diferents nivells d’existència i de consciència. Sanderson apropa la divinitat i la humanitat, descartant les perfeccions, i dibuixa un món en què cal entendre els orígens per a construir un fonament sòlid per al present.
El darrer terç del volum és senzillament espectacular. Primer, l’aventura a través d’una altra dimensió, Shadesmar, el regne del pensament, un exercici d’imaginació magnífic on cobra vida tot el sentit de la meravella de la millor tradició de la literatura fantàstica. Sanderson desplega l’existència en tres regnes: el físic, el cognitiu i l’espiritual. I, finalment, l’esplendorós desenllaç, en què els Cavallers Radiants despleguen tots els seus poders en una lluita sense treva. És un xou de superherois digne d’un videojoc. Com en un castell de focs gloriós, quan sembla que no pot anar a més esclata encara més fort i lluminós, obligant el lector a aguantar l’alè i passar pàgines desesperadament. S’acaben els adjectius. Jo de vosaltres ho llegiria.
Llàstima, això sí, llàstima que no el puguem llegir en català. (Perdoneu, però ho havia de dir!).
∞∞∞
Les Rades Grises 