“Qui creu en dracs i fades als quinze anys?”
Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973) ha tocat pràcticament tots els pals del món editorial i és una de les persones que més sap sobre fantasia i ciència-ficció a Catalunya. Però es mou amb especial habilitat en el camp de la literatura juvenil. Acaba de presentar Mångata, una història tendra i alhora colpidora sobre una noia de quinze anys, la Jana, que mira de donar sentit al garbuix d’emocions que la desestabilitzen des que va morir la seva germana gran, la Zya, en un accident de trànsit.
Fa sis mesos de la pèrdua, i la Jana necessita respostes. Es vol treure de sobre la culpa, per haver envejat la seva germana, per haver-se sentit petita i insignificant al seu costat, perquè la Zya era la fotògrafa famosa, la gran, la que li explicava secrets. I la Jana ha de trobar el seu lloc mentre mira d’acomplir un deute que sent que té amb la Zya. En aquest procés descobrirà qui és, lluitant contra els seus propis fantasmes. Tot plegat transcorre en el context familiar d’un estiueig en una casa al costat del llac.
L’obra gira entorn una imatge poètica, màgica, carregada de misteri i de dolor. És la imatge que té la Jana de la seva germana una nit sobre l’aigua del llac, a la llum de la lluna. No dins de l’aigua, nedant, ni per la vora. Dansava sobre l’aigua. La Jana ho va veure. I sent que ha d’homenatjar la seva germana fent el mateix. En serà capaç? Al voltant d’aquesta imatge, l’autor construeix una sentida reflexió sobre el dol i la pèrdua. Quan la mort d’un ésser estimat ens aclapara, superar aquell mal ens sembla tan impossible com ballar sobre l’aigua.
El llibre està escrit com un monòleg interior de la protagonista, en primera persona, com un dietari en què va desgranant les seves pors, posant nom a les coses alfabèticament, jugant amb les paraules ordenadament, com una metàfora de la necessitat d’endreçar la vida, de revisar de l’A a la Z el món interior i expulsar les veus que malden per sortir. Sovint escriure és una catarsi mental i emocional, per desfogar-se i per comprendre. I això és el que fa la Jana. La seva bola de foc, l’angoixa, la tristesa i les llàgrimes. Tot ha de sortir. I ho ha de fer ella. “Explicar-vos tot això m’està salvant la vida”, diu la noia en agraïment al lector.
“Mångata” és una paraula sueca que significa “caminoi de plata que forma sobre l’aigua la llum de la lluna”. Ricard Ruiz Garzón sap cuidar les paraules i proposa un joc interessant a partir d’una exposició de fotografies que havia fet la Zya, en què cada obra il·lustrava un concepte amb un mot que només podia dir-se en un idioma. Aquestes paraules “en perill d’extinció” conformen un fil conductor que la Jana va seguint al llarg de la novel·la. La foto de la Zya ballant sobre l’aigua es titulava Mångata.
Mångata és un llibre juvenil que també haurien de llegir tots els pares de fills adolescents
La Jana té una relació difícil amb els pares, sobretot amb la seva mare. Com a bona adolescent, els considera ensopits. El seu germà Nil juga a waterpolo i surt amb una noia que a la Jana no li cau gaire bé. I després hi ha la iaia Lili, la veu de la saviesa i la serenor, que connecta amb el món de les tradicions, dels contes i la fantasia. L’àvia és la que sempre teixeix històries sobre dones d’aigua, goges, bruixes i prínceps. Fins i tot sembla que tingui contacte amb altres mons que la Jana no sap veure. Els relats fantàstics són ensenyaments que ajuden a interpretar el que ens passa a la vida real. I la iaia Lili també diu paraules en perill d’extinció, com “moixaina” i “falòrnies”!
El contacte amb la natura com a inspiració és un altre dels al·legats d’aquest llibre. El llac de les Tunes, on transcorre la història, està inspirat en l’entorn de l’estany de Banyoles i el mite de les goges que ja recollia el poema Canigó de Jacint Verdaguer. Però l’autor va una mica més enllà, i cerca arrels no només a la literatura catalana sinó també a la cultura celta i a la mitologia grega. Obre finestres que val la pena explorar.
Mångata és un llibre ple de sensibilitat en què l’escriptor reïx afrontant un tema ardu com el dol i la mort mitjançant la màgia, la poesia, les paraules i l’amor. És també una reivindicació del llegat femení, de les dones que han sabut mantenir-se connectades a una saviesa ancestral des de la nit dels temps.
És un llibre juvenil, i tant de bo que l’editorial Edebé pugui seguir fent tasca educativa fent arribar aquesta novel·la a molts joves. Però, creieu-me, també l’haurien de llegir tots els pares de fills adolescents.
∞∞∞
Les Rades Grises 