Brandon Sanderson és un escriptor desbordant, excessiu. Potser prolix. La seva producció incessant voreja la trentena de títols en només deu anys. Alguns d’ells ja tenen categoria de clàssics, com Elantris, al costat d’altres ben coneguts pels aficionats al gènere com la sèrie Mistborn (Nacidos de la bruma) o Warbreaker (El aliento de los dioses). És un autor poc mediàtic (poc conegut, per tant, pel gran públic) perquè encara no té sèrie de televisió ni pel·lícula. I perquè no és un autor fàcil. Tot i això, es troba, sense dubte, entre els tres millors escriptors de fantasia del món, juntament amb G.R.R. Martin i Patrick Rothfuss. Aquest seria el meu podi ara mateix. Sanderson no és tan violent com Martin, i descarta el sexe; tampoc té la poesia de Rothfuss. Però el seu relat és absolutament creïble i sòlid, cent per cent incrustat en la millor fantasia èpica. No oblidem que Brandon Sanderson (Lincoln, Nebraska, 1975) va ser l’escollit al final de l’any 2007 –tenia poc més de 30 anys– per cloure la mítica saga The Wheel of Time de Robert Jordan. Ara Sanderson ha posat en marxa la maquinària per crear la seva pròpia colossal obra.

The Stormlight Archive (El Archivo de las Tormentas) –com tota l’obra de Sanderson– es publica en espanyol en la col·lecció Nova d’Ediciones B, i es presenta com una obra de deu títols. Sí, efectivament. Deu llibres! No deixa de ser una mica presumptuós per part de l’autor anunciar una cosa així. Dóna per fet que serà capaç de fer-ho, que no en dubto, i que el que escriu tindrà prou interès perquè li publiquin (són llibres cars d’editar) i que els seus lectors seguiran comprant les novel·les. Segurament serà així, repeteixo, però cada llibre té més de mil pàgines. És una feina titànica, molt ambiciosa i exigent. També per al lector. The Way of Kings (El camino de los reyes) és el primer de la saga i ja s’ha publicat també en castellà el segon, Words of Radiance (Palabras radiantes).

“Vida abans que mort.

Força abans que feblesa.

Viatge abans que destí”

Feta la introducció, anem al tema. El camino de los reyes és, en gran part, una història bèl·lica. Som en el Cosmere, allò que podríem anomenar la “galàxia” creada per Sanderson, i on es desenvolupen altres llibres de l’autor. Concretament aquesta terra es diu Roshar. El 80% de l’acció se situa a Alezkar, el regne més gran, situat a l’extrem oriental del món. Els diferents principats que formen Alezkar s’han unit en una gran campanya que ja fa sis anys que dura per combatre la raça dels parshendi en un indret inhòspit conegut com “Les planures trencades”. L’origen del conflicte és l’assassinat del rei Gavilar, que els humans (alezi) atribueixen a la raça parshendi, que els primers consideren inferior. Més enllà de la venjança i la supremacia, la guerra té despeses i un dels propòsits dels exèrcits és aconseguir la gemma que alberga el cor d’uns monstres crustacis que hi habiten. Aquestes pedres precioses –com si es tractés del petroli del nostre temps– són imprescindibles en la tecnologia d’aquest univers. Els animistes les usen per convertir substàncies, per exemple, per crear menjar per als batallons de soldats.

La màgia
Aquesta capacitat per transformar substàncies és una de les particularitats d’aquest món, en què una de les possessions més cobejades són els “modeladors d’ànimes”, objectes que s’ajusten a la mà, i que amb les incrustacions de pedres precioses oportunes permeten alterar l’estat químic de les coses. Algunes persones tenen aquesta capacitat de forma innata.

L’altre element imprescindible per entendre el poder en aquest món és l’armament. Existeix un tipus d’armadura i d’espasa anomenada “esquirlada” (“resquillada” en català?). N’hi ha molt poques al món i els guerrers que les vesteixen són pràcticament invencibles ja que el material de què estan fetes és irrompible i l’energia (llum tempestuosa) que desprèn atorga al lluitador una força i una velocitat inigualables.

El camino de los reyes no és un llibre fàcil. No el recomanaria a un lector que no tingui l’hàbit de llegir fantasia. Però fins i tot per als lectors de gènere, cal paciència, i deixar-se arrossegar per anar entrant poc a poc després d’haver llegit un bon tram del volum, que té gairebé 1.200 pàgines!

Kaladin, un personatge superb 
L’argument se sustenta en quatre protagonistes.

El principal és Kaladin, l’heroi inconformista i lluitador que vol canviar el món, obsessionat per combatre l’abús de poder dels qui ostenten l’autoritat. Fill d’un cirurgià, es converteix en soldat i acaba convertit en esclau. A la gran guerra de les planures trencades, Kaladin forma part del nivell humà més baix i denigrat, que són els portadors dels ponts. Els ponts són una eina imprescindible per creuar els abismes d’aquesta terra inhòspita. Els diferents equips de portadors són els més vulnerables davant l’enemic, i les seves vides no valen res per als alts prínceps com Sadeas. El lector va descobrint el passat de Kaladin en capítols que intercalen passat i present. L’evolució d’aquest personatge és la part més crua però alhora esperançadora del llibre. Representa el coratge del líder que està disposat a tot pel seu equip. Un dels aspectes més bonics de la novel·la és la companyonia que genera Kaladin entre els seus. Com igualment tendra i interessantíssima és la relació amb Syl, una “spren” que el segueix allà on va. Els spren són una mena d’esperits que apareixen arreu on quelcom canvia: en el dolor, en el foc, en la malaltia, en la mort, en la música… Syl, però, és especial i única  perquè té forma humana i esdevé gairebé l’ombra i assessora de Kaladin, una espècie de follet, un àngel de la guarda.

Les altes tempestes
L’altre gran personatge és Dalinar, el guerrer veterà que se sent cridat a unir els prínceps d’Alezkar. Ell és un dels alts prínceps a la campanya de les planures trencades, oncle del rei. A banda de la guerra contra els parshendi, hi ha també les lluites intestines entre els alts prínceps. Alguns el veuen acabat i vell. Una de les particularitats d’aquest món són les “altes tempestes”, fenomens meteorològics devastadors que assolen el continent de tant en tant. Cada cop que hi ha una tempesta, Dalinar té unes visions d’altres temps, la qual cosa vincula aquest personatge amb la història mítica i teològica d’Alezkar. El camino de los reyes és el nom d’un llibre antic on hi ha part de la clau a seguir. El món viu sota l’amenaça d’una nova Desolació, potser la definitiva, i entendre el passat i l’origen del món es revela com una fita per trobar respostes en el present.

En aquesta tasca també hi intervé Shallan, la tercera protagonista. Filla d’un noble mort recentment, es planteja robar un modelador d’ànimes per poder recuperar el poder de la seva família, atès que el que tenien s’ha trencat. Per fer-ho busca el favor d’una de les dones més sàvies i poderoses del planeta, Jasnah Kholin. La relació entre aquests dos grans personatges femenins aporta alguns dels diàlegs filosòfics més interessants i també nous elements màgics.

El darrer per nombre d’aparicions però no menys important és un assassí, Szeth, que arrossega una condemna de dolor i mort de la qual no es pot deslliurar. La seva habilitat és la seva condemna.

I tot això en un entorn ple de criatures i flora estranyes, en societats esclavistes i molt classistes, en què els ulls clars ostenten el poder (com una espècie de raça ària superior), mentre que els ulls foscos són els sotmesos amb tasques subordinades. Societats en què els homes no llegeixen; només ho fan les dones, que són els estendards de la cultura. I on, malgrat tot, la guerra regna arreu mentre els pobles adoren el Totpoderós, alhora que intenten entendre el paper dels Radiants, aquells herois enviats fa milers d’anys per lluitar contra els Portadors del Buit, que són l’encarnació del mal.

Si heu arribat fins aquí vol dir que El camino de los reyes pot ser un candidat a lectura d’aquest estiu. A mi m’ha atrapat prou com per cercar ja el segon! El millor: el personatge de Kaladin, la màgia i el coneixement d’aquest univers immens que es desgrana lentament, i l’esperança d’un futur millor perquè encara hi ha persones disposades a fer el bé. El pitjor, potser l’extensió. Podia dir el mateix amb menys pàgines? Segur. Però precisament escriure una novel·la d’aquesta magnitud i que es publiqui amb el luxe d’aquesta edició, només és a l’abast dels elegits. I Brandon Sanderson és un d’ells.

Ah. Sanderson tampoc el tenim en català. Ni el tindrem, em temo.

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!