Sempre és una notícia positiva poder parlar aquí d’un projecte editorial dedicat al fantàstic en llengua catalana. Per tant, benvinguda, Hermenaute! Aquest petit volum de relats, titulat Malsons de gat, ha estat el primer de la col·lecció Medea, que l’editorial Hermenaute dedica específicament a la literatura fantàstica i de ciència-ficció. Enhorabona per la iniciativa i per molts anys!

Malsons de gat és un experiment poc freqüent, amb tres autors que signen a dues, a quatre i fins i tot a sis mans. Tot i que potser hauríem de parlar de dotze potes, tan gelosos com estan dels seus felins. A Sergi G. Oset, Patrícia Muñiz i Igor Kutuzov els uneixen moltes aficions, musicals i literàries, són veïns de Gràcia, i a més a tots tres els encanten els gats. I, posats a somiar, van decidir que somiarien com els seus peluts amics. Però no, no es tracta d’una compilació sobre animals de companyia, sinó una suma de quinze històries breus més aviat fosques, que es mouen entre la fantasia gòtica, la ciència-ficció clàssica, el pulp, la distopia i l’horror, i no sempre hi ha gats pel mig.

Després de llegir el llibre, estic segur que aquest “trio literari” ha estat ben plaent per als seus autors. En el pròleg asseguren que mai havien pretès publicar un recull plegats, però els seus contactes a la blogosfera van anar lligant les seves respectives històries, i aquestes es van anar teixint en una interrelació de continguts comuns que ha durat anys; la imaginació d’un esperonava la de l’altre/a i els correus electrònics s’encadenaven fins al clímax de Gòrgola, l’únic que signen tots tres.

No era una aventura fàcil aquest exercici de creació col·lectiva però el resultat del llibre és prou sòlid. La lectura és àgil i la tensió, sostinguda. Alguns relats s’assemblen; d’altres, gens. No hi ha una continuïtat argumental, simplement és una suma. Els autors comparteixen el gust pels espais tenebrosos i les situacions angoixants, fins i tot desagradables, en escenaris que es torcen molt sovint per passions viscerals com la violència, l’ànsia de poder, l’ambició desmesurada, la cobdícia, etc.

Alguns contes són ben curts, com Mides o Tomagudi; altres fins i tot mereixerien ser desenvolupats en una narració de més pes, com Gambit de laboratori o Hambleden. Com sol passar amb els textos curts ben escrits, vénen ganes de rellegir-los per esprémer detalls que es perden en la lectura. És especialment punyent i esfereïdor Non serviam, tot i que personalment no sóc massa fan del tema que tracta. I el meu preferit és Déu salvi Barbanegra, una cloenda magnífica per a un llibre del tot recomanable.

L’editorial Hermenaute s’afegeix amb aquests malsons a la vella tradició del conte, en què la literatura catalana té un patrimoni molt valuós però poc cuidat, en conjunt, en els gèneres fantàstics. Per a molts autors, el text breu és la millor porta oberta per guanyar visibilitat o senzillament per ser publicat –ho saben bé els amics de la revista Catarsi, o més recentment, el segell Males Herbes, per exemple.

Sempre he pensat que si existeix la reencarnació en una altra vida voldria ser un dels gats de ca ma mare. Són tan refotudament feliços que estic segur que ni somien. Ells s’ho perden, o no?