“Se sentia com dins d’un videojoc”

Per presentar Spina, començarem amb una mica de context: L’any 2021, l’editorial Mai Més va publicar Barcelona 2059. Ciutat de posthumans. És una antologia de contes escrits en plena pandèmia per nou autors diferents que, tot i ser relats independents, comparteixen el mateix univers narratiu. El treball partia de la idea de projectar un escenari de futur proper per reflexionar sobre el posthumanisme, des d’un punt de vista tecnològic, però també filosòfic i social, entenent el concepte «posthumà» com el resultat de l’evolució biològica cap a una ampliació i millora de les capacitats motores i cognitives de les persones. L’any 2059 existeix davant del front marítim de Barcelona un barri flotant anomenat Neo Icària. És un indret aparentment utòpic que garanteix totes les necessitats bàsiques, on els veïns es modifiquen parts del cos amb tota mena d’implants, però renuncien a la seva intimitat i cedeixen el físic a la recerca científica.

Quim Gómez (Badalona, 1962), que és un contista assidu, amant del gènere policíac i del fantàstic, va optar a l’aventura de Neo Icària com a autor novell. El seu relat no va ser seleccionat per molt poc. Però la història que tenia al cap es va fer gran amb els anys, i ell va seguir insistint als editors, però no arribava el moment que veiés la llum. I es va fer tan gran que, amb el vistiplau de Mai Més, l’autor va decidir provar sort en altres indrets editorials. Spina va guanyar el IV Premi Margarida Aritzeta-Vila de Creixell, i ara apareix a la col·lecció Crims.cat de Clandestina. És negra, però és molt de ciència-ficció.

Spina porta per subtítol Una història de Barcelona 2059, i l’autor aclareix els origens de tot plegat en el prefaci. El llibre ens situa de nou, doncs, en aquesta Barcelona decadent del futur. Els seus habitants veuen entre l’esperança i el recel les possibilitats de l’illa flotant de Neo Icària, un paradís tecnològic on els humans es poden fer tota mena d’implants biònics, que es presenta com el somni d’un futur millor per als posthumans.   

Quim Gómez serveix una novel·la molt dinàmica, construïda amb capítols breus. La trama parteix de la investigació policial d’una sèrie de morts violentes que tenen en comú que les víctimes han estat atropellades per vehicles autònoms. Tot gira al voltant d’un dispositiu anomenat “Spina”, que es connecta a la persona través del sistema nerviós i capta informació de tot allò que té al voltant, i fins i tot es pot apoderar de l’individu, atorgant-li poders físics sobrenaturals i manipulant la seva visió de la realitat. L’escriptor projecta en aquesta història un tema ben actual, com és la capacitat il·limitada de desenvolupament de la intel·ligència artificial, i reflexiona sobre un debat històric de la ciència-ficció, com és la rebel·lió de les màquines contra els humans.

Una de les peculiaritats destacades del llibre és el devessall de noms coneguts del fantàstic català que hi apareixen. Són personatges, noms de carrers i places o fins i tot el nom d’un hospital, i tots ells són friquípuls, escriptors, editors, etc. d’aquest petit món nostre. Si el lector no els coneix, molt millor, perquè potser no se n’adonarà; la veritat és que a mi m’ha fet riure trobar-me tants noms coneguts a cada pàgina, tot i que segurament aquest recurs resta versemblança a l’argument.

Spina és una aventura amena i elèctrica, que es llegeix molt bé, i encaixa a la perfecció en aquesta Barcelona 2059 que amb la indústria adequada segurament ja tindria sèrie televisiva.     

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!