“El seu instint de dibuixar era el desig de respirar i saber i viure”
L’editorial Chronos, en la seva recerca per una ciència-ficció diferent, més social i combativa, ens descobreix l’autora nord-americana Sofia Samatar (1971), inèdita fins ara en català. Es va donar a conèixer amb la multipremiada A Stranger in Olondria (2014). La pràctica, l’horitzó i la cadena és una novel·la curta que narra, amb finor i delicadesa, la gran impostura de la piràmide social i les desigualtats econòmiques de la societat contemporània.
L’escriptora explica en aquesta entrevista que el catalitzador del llibre va ser el trasbals social que va suposar la mort de George Floyd. Com a professora va viure amb intensitat el debat antiracista a les universitats nord-americanes sobre com les institucions, en aquest cas acadèmiques, poden influir en un sentit o l’altre a la societat. En aquest context neix la idea de la novel·la.
L’escriptora planteja un escenari futurista molt simple, en el sentit que no es preocupa massa per desenvolupar el seu món. Es parla d’una inundació a l’antiga Terra, i de diferents Naus que naveguen per l’espai, que funcionen com una mena de ciutats autònomes. Però ella vol posar el focus en un món superior benestant i un món inferior per a humans que són esclaus: miners que es veuen a si mateixos com drapaires que s’alimenten de les deixalles de l’univers.
Reforçant aquesta línia, és ben particular la manera com l’autora invisibilitza els personatges principals, sense nom propi, de manera que el protagonista és simplement “el noi”. Samatar retrata un forat fosc de persones que han viscut sempre encadenades, que mengen farinetes, i que viuen aïllades respecte del món superior. Però, malgrat tot, en aquesta existència fosca dels encadenats, hi batega, persistent, un anhel de consciència i de tocar la veritat. El noi, protegit per un vell que coneixem com “el profeta”, té un do per al dibuix, i és escollit en un programa universitari que lidera “la professora”, que el treu de la caverna, anomenada Bodega, per oferir-li una oportunitat de desenvolupar el seu talent.
És esfereïdor com el primer que pateix el noi és el malestar quan no sent per primera vegada l’opressió de la cadena, i l’únic que vol és tornar baix, a allò conegut. No suporta les comoditats de la superfície, la llum del cel és aclaparadora i no pot assumir la varietat d’aliments que li ofereixen. La professora —que podria simbolitzar la solidaritat il·lusa del primer món— haurà d’assumir la transformació que implica la visió transcendent del jove.
Lluny de la testosterona i la violència imperant, Samatar ofereix un relat tendre i emotiu, filosòfic, però que no deixa de ser un crit d’alerta desesperat per mostrar una metàfora del nostre món, injust, egoista i despietat. Reprodueixo un fragment que em sembla prou eloqüent:
“Hi ha coses que sempre són amb nosaltres. Una: escassetat. L’espai i els recursos són limitats. Dues: la necessitat de mantenir l’ordre, que quan les coses són escasses sempre està amenaçat. Tres: excedents. Massa gent i no prou coses: el resultat és un excedent de gent. I què faràs amb tota aquesta gent extra? Si ets llest, la convertiràs en un negoci. Això és la Bodega. Per tant, sempre hi haurà una Bodega”.
Sofia Samatar té el mèrit de dir moltes coses en poc espai. I, malgrat la duresa del món que descriu, apunta un bri d’esperança, una esperança que brolla del més humil, del més petit, que porta dins el tresor de la bondat màxima, l’única capaç d’il·luminar els lligams de la cadena humana.
∞∞∞
Les Rades Grises 