“Tot home savi tem tres coses: la tempesta al mar, la nit sense lluna i la ira d’un home benèvol”

Kvothe ha tornat. I l’espera ha valgut la pena!

Si després de llegir 1.206 planes, et quedes amb una sensació estranya de buidor, deu voler dir alguna cosa. Potser peco d’entusiasme, però si ets dels que vas gaudir amb El nom del vent, no t’ho rumiïs gens. Llença-t’hi! Però anem a pams.

Kvothe ha tornat. I és allà on el vam deixar. El segon dia, l’hostaler pèl-roig continua el relat de la seva vida perquè el Cronista n’escrigui la història, sota l’atenta mirada de l’enigmàtic Bast, deixeble de Kvothe. Tornem a ser a la Universitat. El jove Kvothe té setze anys, i l’episodi que va protagonitzar és en boca de tothom. L’indesitjable Ambrose li va trencar el seu estimat llaüt i Kvothe pronuncia el nom del vent. El jove alumne continua malvivint amb préstecs que l’escanyen per poder fer front a la matrícula de la Universitat, on ja hi porta quasi un any. Pot semblar excessiu, però Rothfuss dedica 444 planes a aquest primer bloc, en què narra les peripècies de Kvothe per tirar endavant amb els estudis, com demostra els seus dons amb la simpatia (màgia) i el nomenament, mentre consolida relacions amb els seus amics (Simmon, Wilem, Fela, Auri, Devi…), es defensa del pervers Androse, i fa equilibris en la relació trencadissa que manté amb la bella Denna, la dona del seu cor. El lector pot arribar a qüestionar-se: “Com pot ser que porti 400 planes i pràcticament no hagi passat res?”. I aquest, crec, és un dels detalls que demostren la força del mite i la proximitat de l’univers construït per Patrick Rothfuss. L’autor té la capacitat d’impregnar el lector de tal manera en el seu món, que aquest no es cansa de passar pàgines en una aparent monotonia. Però només és aparent. L’escriptor ens submergeix en un univers complex, per anar desgranant la gran recerca vital de l’orfe pèl-roig: descobrir qui són els Xandrian, Els Set, aquells que van assassinar la seva família, que pertanyia a un grup d’artistes itinerants de l’ètnia dels Edena Ruh. Kvothe, orfe i sol des dels onze anys, viu per trobar respostes, i els Arxius de la Universitat amaguen molt coneixement, però no tot, per això haurà de sortir fora a buscar-lo.

A El temor d’un home savi, doncs, hi ha molta més acció que a El nom del vent, i Kvothe viatja a diferents països, per motius diversos, que millor no desvetllarem per ara. Per citar un capítol, sabrem què volia dir allò de “he passat la nit amb Felúrian i n’he sortit viu i amb la raó intacta”, descobrirem detalls sobre el meravellós món de Fae, i acompanyarem l’heroi en les aventures que contribueixen a forjar la seva llegenda com a arcanista. No cal dir que ell, murri, sovint hi posa més pà que formatge, tot i que els seus dons van en augment, igual que la seva temeritat, i serà capaç d’invocar de nou el nom del vent. Rothfuss fa una cosa que recorda molt a Tolkien, com és incorporar tot un seguit de contes, llegendes i cançons dins del relat, que contribueixen a donar cos al seu univers. Gens forçat, tot flueix. I potser no ho fa conscientment, però bé, a mi m’hi ha fet pensar, tot i que és injust parlar sempre de Tolkien per cercar analogies amb el gènere fantàstic. Ara bé, també hi ha més violència, i més sexe, tot i que moderat, res a veure amb l’estil contundent d’altres autors com George R. R. Martin.

Com passa en el primer llibre, la narració de la joventut de Kvothe es va intercalant amb pauses, en què el relat torna al present, a la taverna que regenta el Kvothe adult, amb el seu alumne Bast, el Cronista que no perd detall, i els esdeveniments foscos que amenacen el llogarret on ara viu apartat del món. Però, qui és realment Bast i quines intencions té? Què amaga Kvothe al bagul de la seva habitació? Quina mena de perill sura sobre el poble…? Són algunes de les preguntes que encara no tenen resposta.

Cal aplaudir que els editors (Plaza Janés, Rosa dels Vents) hàgin mantingut la segona part en un sol -immens- volum (cosa que no ha passat en altres països, en què s’ha dividit en dos). Però, sobretot, cal felicitar l’esforç d’haver tret la versió catalana dels dos llibres. No vull deixar de fer menció dels traductors: Neus Nueno, en El nom del vent, i Neus Nueno i Ernest Riera en El temor d’un home savi. Sens dubte, un treball acurat, titànic, que no grinyola gairebé mai, i que aporta al lector un ventall lèxic molt generós.

Més coses. Rothfuss millora el final, que en el primer llibre ens va deixar a mitges i desorientats. En aquest cas, hi ha una certa conclusió d’alguns dels episodis centrals del relat. Tot i que, com ja se sap, aquest és el segon dia de la Crònica de l’Assassí de Reis, i és d’esperar que l’autor clogui la història de Kvothe en el tercer volum que ara està escrivint. Malauradament, la malaltia del seu pare ha impedit a l’escriptor nord-americà fer l’esperada gira europea, però confiem poder tenir-lo a Barcelona properament.

El temor d’un home savi és un llibre descomunal, en tamany i en contingut. Pel que diu i pel que suggereix. I perquè més enllà de l’argument tòpic del jove humil que esdevé heroi (o antiheroi, segons com es miri), Rothfuss construeix una història plena de matisos i intimitat, en què la màgia mai tapa els sentiments, l’escenari no esborra els valors i la fantasia aporta personatges de carn i ossos. Com ha de ser. L’èpica també s’escampa des de les cordes d’un llaüt.

No exagero si dic que tinc ganes de tornar a començar.