El Prisma Negro, de Brent Weeks. Ed. Plaza Janés, 2012. 700 pàgs. Traducció al castellà: Manuel de los Reyes

Precedit per la bona acollida de la trilogia The Night Angel (El Ángel de la Noche) amb què es va fer popular, Brent Weeks es postula com un dels noms de referència de la literatura fantàstica amb una nova obra de grans dimensions. The Black Prism (El Prisma Negro) és el primer volum (ni més ni menys que 700 pàgines) de la nova trilogia The Lightbringer (El Portador de Luz). La segona part, The Blinding Knife, ja ha aparegut als EUA, i Plaza Janés (que ha publicat tota la seva obra fins ara en castellà) el treurà al mercat en espanyol l’any 2013.

El Prisma Negro és una novel·la fantàstica que presenta algun dels elements habituals del gènere: un noi orfe cridat a ser algú important; un regne políticament inestable; una història d’amor; guerra; odis; revenges pendents; lluites de poder… I El Prisma Negro és també un llibre sobre la màgia, el poder sobrenatural que tenen uns quants escollits, i l’ús que se’n fa en un sistema religiós implacable. Mentre que tot sovint la màgia és aquella habilitat que permet transformar els elements naturals de què disposa el taumaturg, en aquest cas Brent Weeks idea un univers en què els mags -anomenats “traçadors”- neixen amb un do que els permet generar una substància (“luxina”) a partir dels colors. Cada mag domina un color, i cada color permet uns usos concrets. Ara bé, hi ha alguns mags policroms, és a dir, que dominen el traç de “luxina” de diversos colors. I n’hi ha un, només un en cada generació, que domina els set colors de l’espectre: és el Prisma. El Prisma és l’emperador del regne, únic representant del déu Orholam, i governa sobre les Set Satrapies, cadascuna de les quals regenta un color.

No és un univers fàcil, però el lector poc a poc s’hi va endinsant. Brent Weeks ho aconsegueix sobretot amb el to, desenfadat i a estones distant, amb una pàtina humorística que, no obstant, en alguns moments se li gira en contra perquè elimina tot rastre de l’èpica necessària en escenes absolutament dramàtiques. Aquest to, que impregna tot el relat, és a la vegada el principalment inconvenient de la novel·la. Segurament no és l’apropiat, com una composició musical en què no casen la lletra, la melodia i la tonalitat. I és que l’argument no dóna massa marge a l’humor.

Kip, l’antiheroi de la novel·la, és un adolescent de quinze anys, grassonet i maldestre, que ha patit una infantesa dura amb una mare drogaaddicta que no li ha donat ni un bri d’estima, i un pare desconegut i desaparegut. Kip és pràcticament l’únic supervivent quan el sàtrapa Garadul assola el seu poble. Fuig, veu morir la seva mare, i descobreix que és el fill bastard del Prisma. El noi, que se’ns presenta com un personatge infeliç, maltractat i poc agraciat, té dots per a la màgia, i al centre universal del món que representa La Cromeria tindrà una mínima formació abans de marxar de nou cap al nord on s’ha de lliurar una batalla contra els rebels.

Malgrat aquest plantejament, el fil principal no és la relació entre Kip i el Prisma sinó els equilibris d’aquest últim, anomenat Gavin Guile, per mantenir tant el seu regnat com una gran impostura que alguns ja han començat a descobrir…

El Prisma Negro és, en definitiva, una novel·la entretinguda, diferent en el gènere. Hi ha màgia i molta violència, però no té res a veure amb les històries de capa i espasa i éssers fantàstics. Brent Weeks deixa el final volgudament obert, amb dos llibres per endavant per respondre alguns interrogants pendents. No descartem seguir-lo…

Periodista i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Llegendes de Catalunya

Just another WordPress.com site

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres

Gili Punt i Ratlla

This WordPress.com site is the bee's knees

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

La Biblioteca de Ilium

Literatura fantástica y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

El rincón de Koreander

“Ante él tenía una habitación larga y estrecha, que se perdía al fondo en penumbra. En las paredes había estantes que llegaban hasta el techo, abarrotados de libros de todo tipo y tamaño”. La historia interminable, Michael Ende - BLOG DE LITERATURA FANTÁSTICA -

%d bloggers like this: