No sempre és fàcil ressenyar llibres de literatura fantàstica en català.  Trobar-los, vull dir. Ho sabeu de sobres els amants del gènere. Per això em plau comentar títols com Terra Promesa, d’Oleguer Homs (Torelló, 1988). En primer lloc, perquè significa un pas més en el camí cap a normalitzar la literatura de ciència-ficció, que a casa nostra té un recorregut llarg i de qualitat, però massa invisible. En segon lloc, sempre és gratificant poder parlar d’editorials joves que aposten per publicar en català. Voliana Edicions, en aquest cas, ha tingut en compte la narrativa especulativa amb una classificació pròpia: la subcol·lecció Retorn al Sol, que rep aquest títol en homenatge a l’obra homònima de Josep Maria Francès, de 1936, un clàssic de la ciència-ficció catalana. En aquest segell hi trobem també L’eco del temps, de Joan Maria Arenas Prat. I un tercer motiu de joia és poder donar a conèixer un autor joveníssim, sense complexos, que amb una imaginació desbordant va decidir convertir un projecte de guió cinematogràfic (inabastable econòmicament per al nostre magre cinema) en la seva primera novel·la.

Terra promesa parteix de la premissa apocalíptica habitual de moltes històries futuristes: l’home ha devastat el planeta, que resulta inhabitable. Ens situem en una humanitat que viu bàsicament en la virtualitat, l’any 3012, i el protagonista, Travis Frey, és l’escollit en l’aventura espacial de trobar un planeta on s’hi podria habitar de forma “natural”. En Travis se sotmet a un entrenament per adaptar-se al món “real”: respiració, cansament, dolor, reactivació muscular… són conceptes adormits en un entorn virtual idíl·lic i etern. Alguna cosa passa en el viatge que fa que el protagonista pateixi una amnèsia que no li permet recordar qui és ni d’on ve. L’autor, així, aboca la lectura a un anar i venir entre passat i present, entre la lluita pel poder entre Sistema i Resistència, i la nova vida de Travis Frey en un lloc remot on l’han pres per un déu.

L’aventura que ha escrit Homs és agosarada per la seva complexitat i presenta alguns girs enginyosos. Però el component novell passa factura: en molts passatges el ritme decau, l’argument s’embolica i el lector se sent un pèl desorientat. Estem davant d’una jove promesa? Ja ho veurem. De moment, pot presumir d’haver estat finalista en l’apartat de millor novel·la de fantasia escrita en català en els darrers Premis Ictineu. Possiblement el lector jove trobarà en aquest llibre rastres de films com Oblivion o Elysium. Els referents canvien, i els clàssics queden cada vegada més lluny. Oleguer Homs és un element a tenir en compte en la (necessària) nova fornada d’autors catalans que s’atreveixen amb el fantàstic. Benvingut!