1sht_poster(Llegiu després de veure la pel·lícula)

En el segle XXI, l’imaginari visual d’El Hòbbit i tot l’univers d’El Senyor dels Anells ja no pertany al seu creador, John Ronald Reuel Tolkien, sinó al cineasta Peter Jackson. Per bé o per mal, les adaptacions cinematogràfiques fan que el públic ja no pugui evitar associar Àragorn amb Viggo Mortensen o Gàndalf amb Ian McKellen. La versió al cinema d’El Hòbbit va arribar gràcies a l’èxit de la primera trilogia, tot i que generava dificultats òbvies en el càsting, atès que la història és anterior en el temps tolkienià. I ja va començar malament per a molts lectors de Tolkien quan vam saber que Peter Jackson en faria tres films, la qual cosa suposa una desproporció evident respecte d’El Senyor dels Anells. En tot cas, tant en aquesta segona part, com ja vam fer en la primera, cal anar al cinema sense prejudicis, disposat a veure un gran espectacle (que ho és, magnífic) i sense posar-se gaire nerviós en els retocs de l’argument. Podríem dir que Tolkien és el creador del plat, però que Jackson adapta la recepta al seu gust.

En el segle XXI, l’imaginari visual de l’univers d’El Senyor dels Anells ja no pertany al seu creador, J.R.R. Tolkien, sinó a Peter Jackson

Un cop salvats dels wargs per les àguiles, Bilbo, Gàndalf i la companyia de nans reprenen el seu camí vers La Muntanya Solitària. Van a petar a la casa de Beorn, i en aquest cas Jackson canvia l’entranyable (però lenta) arribada dels nans per una agressiva persecució per part de Beorn transfigurat en ós. S’endinsen després cap al Bosc Llobregós (Bosc Negre), on viuen la vibrant topada amb les aranyes (i el bateig de l’espasa com a Fibló) per després caure en les mans dels elfs del bosc. És interessant que Jackson aporta certa consistència al personatge de Thranduil, Rei dels Elfs del Bosc Negre del Nord, enemic històric dels nans i pràcticament inèdit als llibres (crec que a l’original de El Hòbbit ni tan sols es cita el seu nom en cap moment).

TheHobbit_legolas2 TheHobbit_tauriel2Però, personalment, em sobra trobar-m’hi en Légolas (amb lents de contacte blaves que el fan semblar més inquietant) i una nova elfa, Tauriel. Si bé l’elegància i elasticitat dels elfs -massa sobrats de forces- atorga dinamisme a les escenes d’acció (espectacular la baixada del riu en barrils!), crec que era totalment innecessària la tensió romàntica entre Tauriel i un dels nans, a qui ella acaba curant amb unes fulles d’athelas en una escena patètica que vol connectar amb Arwen i Frodo a la primera pel·lícula d’El Senyor dels Anells. Per als que estimem la història, l’athelas té aquell component messiànic únic en les mans d’Àragorn a El retorn del Rei, “mans que curen”, i no es pot banalitzar d’aquesta manera. En fi, ara m’ha sortit la vena puritana. Res greu, suposo.

En aquesta segona part veiem també amb detall Esgaroth, la Ciutat del Llac, i es prepara el protagonisme de l’heroi Bard, més arrodonit per lligar una relació amb els nans que no existeix en el llibre. En aquesta part hi ha molta creació argumental per part de Jackson, que li permet enllaçar l’arribada a la Muntanya Solitària amb més acció, gràcies a les persecucions dels orcs i la intervenció dels elfs.

1sheetMentrestant, Gàndalf manté la seva investigació paral·lela a Dol Guldur, on confirma les pitjors sospites, que el Nigromant que acumula poder allà és el propi Sàuron, que reuneix exèrcits per desafiar els pobles lliures de la Terra Mitjana.

El colofó del film és a Erèbor, com era d’esperar, amb l’accés a l’interior de la muntanya i la trobada amb Smaug el Terrible, esplendorós en el seu jaç d’or. També aquí Jackson incorpora alguns canvis, accentuant l’ansietat de Thorin per aconseguir l’Arkenstone, la joia més preuada dels nans, però respectant els bonics diàlegs de Bilbo amb Smaug, un drac imponent, de gran bellesa, gràcies a les meravelles dels efectes especials i les tècniques actuals que fan que tot sigui possible a la pantalla. És natural que Jackson transformi en ritme frenètic i acció sense aturador la possibilitat de tenir el colossal monstre perseguint els nans, mentre que el to general de l’obra original sempre és més pausat. Tolkien la va publicar com un conte per als seus fills l’any 1937, tinguem-ho present. Trigaria vint anys més a publicar El Senyor dels Anells.

Jackson transforma en acció sense aturador l’original, més pausat. Tolkien va publicar El Hòbbit com un conte per als seus fills l’any 1937

L’altra cosa fonamental que Jackson desvirtua és la relació de l’aventura amb l’anell. A l’original, els nans ja saben que el hòbbit posseeix un anell màgic. Però sobretot em va indignar/sobtar el canvi que Jackson fa de la troballa de l’anell per part d’en Bilbo. A El Senyor dels Anells, Jackson ens mostra la troballa casual, tal com s’explica al llibre: “…continuà de quatre grapes un bon tros, fins que, sobtadament, la seva mà topà amb el que semblava un petit anell de metall fred“. En canvi, a la primera part cinematogràfica d’El Hòbbit, Bilbo veu clarament com li cau l’anell a Gòl·lum i aleshores decideix agafar-lo i quedar-se’l. Per què aquest canvi? Calia? Que algú m’ho expliqui perquè no ho entenc.

Ah, i una última cosa, The Hobbit, the desolation of Smaug no té versió doblada en català, com sí va passar amb la primera. Un exemple més de la penosa situació de la nostra llengua, ignorada en un dels films que portarà més gent al cinema aquest Nadal. Molt lamentable.

Periodista, lector i gestor cultural

3 Comment on ““El Hòbbit” de Peter Jackson

  1. Retroenllaç: A qui pertany ‘El Hòbbit’? | Les Rades Grises

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Les Rades Grises

Una mirada a la literatura fantàstica

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres

Gili Punt i Ratlla

This WordPress.com site is the bee's knees

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

La Biblioteca de Ilium

Literatura fantástica y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

Art and life, by Mireia Rosich

Una mirada a la literatura fantàstica

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

%d bloggers like this: