“Me siento atrapado, Frank. Escribo fantasía porque no puedo escapar de esta jaula de cristal que es el mundo. Me duele cada día que me siento delante de la máquina de escribir, porque pienso que podría estar viviendo la aventura de mi vida fuera en lugar de imaginármela en mi mente”

Robert Howard a Los nombres muertos. Pàg. 238

Hi ha moltes i molt bones raons per endinsar-se en Los nombres muertos de Jesús Cañadas, però dues de cabdals: és una gran novel·la d’aventures en el sentit clàssic del terme i un entranyable homenatge a la figura de Howard Phillips Lovecraft, l’home i l’escriptor.

Nascut a Cadis l’any 1980, Cañadas havia publicat fins ara diversos relats en revistes especialitzades, i l’any 2011 va aparèixer El baile de los secretos (Grupo AJEC), finalista als premis Scifiworld. Aquesta és, doncs, la seva segona novel·la, i ens deixa el bon gust de boca d’un escriptor jove amb molt talent i un llarg recorregut per davant.

Cadascuna de les pàgines de Los nombres muertos traspua la passió de l’escriptor pel gènere fantàstic així com el seu coneixement de l’obra de Lovecraft. De fet, el mític autor de Providence és el fil conductor de la novel·la i, més concretament, el Necronomicon. Sense que el Lovecraft de ficció ho sàpiga, aquest llibre de la seva invenció ha esdevingut un tresor cobejat. La visita del seu amic Frank Long, després de l’estranya cita que aquest ha tingut a Nova York, marcarà l’inici d’una recerca sense treva d’un llibre que posa en perill les seves vides una vegada rere l’altra. Londres, Berlín, Damasc, Portugal… l’alternança d’escenaris és constant, així com la successió de situacions d’acció que duen els aventurers al límit. Cañadas té l’habilitat d’anar enllaçant les escenes amb un ritme cinematogràfic vertiginós: amb acceleracions successives de la tensió argumental que empenyen a seguir llegint.

Los nombres muertos situa la lectura en aquell punt de tensió constant de qui busca alguna cosa a contrarellotge: en aquest cas un llibre màgic. Cañadas es recrea en la llegenda negra del Necronomicon de Lovecraft, el suposat llibre escrit per “l’àrab boig” Abdul Alhazred (vegeu La ciutat sense nom) l’any 700, que en una traslació burda del grec significaria “una mostra de les lleis dels morts”. És un volum malèfic, que provoca desgràcies i fets estranys a tot aquell qui n’ha estat en contacte. Un llibre amb un poder especial que connecta amb elements sobrenaturals, una porta cap al món dels morts, un llibre fantasma que molts persegueixen però que ningú no ha vist mai, sorgit de la creativitat d’un escriptor però convertit en tresor real de dimensions bíbliques i perseguit amb finalitats obscures.

Misteri, violència i acció es barregen constantment amb un sentit de l’humor que resta gravetat a alguns fets narrats. Cañadas, amb finor, intercala escenes de terror, aventura i intriga, però l’humor arriba a la màxima expressió en la relació personal entre Lovecraft i Long, una parella literària que a mi me n’evoca d’altres com Holmes i Watson, o Frodo i Sam. Amics que riuen i ploren. Long com la paciència personificada, sempre a l’aguait i suportant les estridències del mestre.

Aquest homenatge que Cañadas ret a la narrativa fantàstica té el seu punt àlgid en una suposada subhasta d’art a Londres, en què es troben en una mateixa sala il·lustres com Alfred Hitchcock, Peter Lorre, Sarah Allgood, Aldous Huxley, Beatrix Potter, Charles Chaplin, Salvador Dalí, George Orwell i J.R.R. Tolkien. És el mes de setembre de 1931, i l’autor gadità juga amb la possibilitat que aquests personatges haguessin coincidit. Plausible, hilarant, divertidíssim. Aquest és un fragment de l’encontre entre Lovecraft i el professor Tolkien.

– … alargó la mano – Howard Philips Lovecraft, encantado.

Él la estrechó con una sonrisa aturrullada.

– John Ronald Reuel Tolkien -dijo-. Curioso apellido. ¿Es muy común en América?

– ¿El suyo o el mío? -preguntó Lovecraft.

L’obra literària de H. P. Lovecraft es llegeix entre línies constantment al llarg de la novel·la, amb múltiples referències (com la del carrer Angell), i és coneguda pels mateixos protagonistes, com en l’escena que el propi Lovecraft recita fragments de La crida Cthulhu, un dels seus relats més cèlebres.

“Ph’nglui mglw’afh,

Cthulhu R’lyeh.

Wgah’nahl fhtagn.”

Esteu avisats: Los nombres muertos us obligarà a treure la pols a Lovecraft.