L’avís de Rothfuss no és en va. No compreu aquest llibre si no heu llegit abans El nom del vent i El temor d’un home savi. No entendríeu res. Com ja havíem anunciat (llegiu article), no es tracta de l’esperada continuació de la història de Kvothe sinó d’un exercici literari sobre un dels personatges dels llibres, l’entranyable Auri. Però tampoc espereu trobar pistes sobre com avança la trama, ni obtenir massa més informació sobre el món de Temerant. És un llibre sobre Auri, i això, venint de Rothfuss, implica raresa, introspecció i sorpresa.

La música del silenci és un relat que Patrick Rothfuss va escriure per a ell mateix, no pas per als lectors. Era una manera de conèixer millor Auri i la Subrealitat, el lloc on ella viu. El propi autor era conscient que estava escrivint el que ell mateix denomina una “trunk story”, una obra que un cop escrita s’oblida al fons d’un calaix. No obstant, és tan gran el que Rothfuss ha creat amb les seves dues novel·les sobre la llegenda de Kvothe, que els seus editors no van poder evitar la temptació de publicar-li aquest petit relat. Un d’aquells textos pòstums que es publiquen després de la mort d’un autor per ampliar el coneixement del seu univers literari, com ha passat amb Tolkien, sense anar més lluny. En el cas de Rothfuss, es podien permetre aquest luxe perquè té una legió de fans esperant tot el que escrigui, especialment el tercer volum de la saga.

Qui és Auri? La podríem definir com un personatge de conte. Una nena que habita a la Subrealitat, que és l’entramat de túnels i estances subterrànies (cadascuna té el seu nom) de la Universitat. Kvothe la coneix en la seva època d’estudiant. És una noia ben especial. Desperta, vivaç, intel·ligent, sensible, enigmàtica, dolça. Fuig de les persones i es deixa veure poc, i amb Kvothe estableix una relació de confiança molt especial. Es troben de nit a les teulades de la Universitat, s’intercanvien regals, comparteixen àpats i reflexionen sobre les petites coses de la vida.

La música del silenci (traducció potser massa simple del títol original The Slow Regard of Silent Things) és el so de la vida d’Auri, és a dir, la poesia silenciosa de la seva quotidianitat solitària i envoltada de tot un reguitzell d’objectes inanimats amb els quals conviu i manté una connexió emocional. No estem parlant de coses que parlen com en els dibuixos animats, sinó d’estris i rampoines que en les seves mans esdevenen tresors, i que ella cuida amb delicadesa procurant que sempre tot estigui al seu lloc i contribueixi a l’equilibri.

“El conte de Rothfuss és un cant a la senzillesa i al valor de les coses petites”

D’alguna manera, aquest conte de Rothfuss és un cant a la senzillesa, al valor de les coses petites, i a la importància que aquestes tenen en l’univers minúscul d’un individu, però alhora com aquest equilibri personal es pot multiplicar exponencialment i afectar, per bé o per mal, a la resta de la societat. Segurament molts dels que han llegit el llibre no estaran d’acord amb això i hauran trobat el relat summament avorrit. Ara bé, més enllà de la crítica fàcil al que pot semblar un caprici de l’autor -en un conte on no hi ha ni un diàleg i la màxima acció s’esdevé quan la protagonista s’està un munt de pàgines fabricant sabó-, a mi m’estimula a rumiar sobre el que Auri anomena “la veritable naturalesa de les coses”; sobre la vacuïtat de preocupar-se només d’allò que té una utilitat; sobre el risc de viure en un món mancat d’alegria; sobre el que significa formar part de les coses correctament, és a dir, el nostre encaix en tot plegat. Com a lector m’interessa profundament conèixer, com Auri, els secrets profunds del cor ocult de les coses, i preparar-me per mirar d’escoltar una feble i dolça música llunyana.

Rothfuss ha escrit un text molt arriscat, una delicadesa. Molt diferent a qualsevol altra cosa de les que llegim habitualment. Salva la manca de diàlegs amb el monòleg interior constant de la protagonista; s’esmuny de l’escassetat d’acció-conflicte amb un estimulant convit a la imaginació; i fa que la lectura flueixi amb una minuciosa tria de les paraules. Evoca més que descriu. Obre portes i convida a creuar-les amb el salconduit de la fantasia. Exerceix de Mestre de la Subrealitat.

Dit això, crec que és un conte absolutament per a fans.

Així que primer gaudiu primer dels dos anteriors i després ja em direu.

Jo crec que necessito llegir-lo de nou.