Confesso que sóc un dels fans de la sèrie True Detective que aplaudeix el guió d’aquesta producció de HBO i el treball interpretatiu especialment de Matthew McConaughey, però que desconeixia absolutament l’origen de les referències a termes com “Carcosa” o “el Rei Groc”. D’entrada, doncs, gràcies. Gràcies a Angle i a Albert Pijuan per l’edició i traducció d’aquest volum deliciós que mereix una tarda de lectura més enllà de si heu vist o no True Detective. Dit sigui de pas, si podeu, la sèrie val molt la pena.

El Rei de Groc (publicat el 1895) és una obra força desconeguda per al gran públic de Robert William Chambers (Nova York, 1865-1933). De família de terratinents, es va dedicar a les Belles Arts i va viure el París de finals del XIX (de fet, alguns dels seus protagonistes literaris són pintors, sempre en primera persona) i es va vincular al moviment decadentista. Va publicar les seves il·lustracions a revistes com Life i Vogue, va ser un gran aficionat al col·leccionisme i va publicar més de 80 llibres de múltiples gèneres. Les analogies em duen a pensar en el nostre Rusiñol, de qui va ser coetani.

El Rei de Groc és un recull de deu relats, dels quals quatre giren entorn d’un llibre maleït del mateix nom (que és una obra de teatre), i són precisament aquests quatre –els relats que es consideren el cànon dels anomenats Mites de groc– els que ara s’han traduït per primer cop al català: El reparador de reputacions, La màscara, Al pati del drac i El signe groc.

Culmina el llibre L’habitant de Carcosa, un text breu d’Ambrose Bierce (1842 – ca. 1914), un altre escriptor prolífic de la mateixa corda de Chambers i Lovecraft, que l’any 1886 va publicar Can such things be?, un recull de relats de temàtica sobrenatural on apareix per primer cop L’habitant de Carcosa. Aquest conte d’atmosfera tèrbola sobre la consciència de la mort és una influència cabdal en El Rei de Groc, que és ple de referències a llacs, ciutats perdudes, les estrelles negres de les Híades i Aldebaran i a la pròpia ciutat de Carcosa que provenen d’aquest text que clou el llibre. Si no el coneixeu –com era el meu cas– fins i tot és recomanable començar per aquí per copsar més clarament l’influx d’aquest en els contes de Chambers.

El mateix H. P. Lovecraft (1890-1937) va admetre que s’havia inspirat en els anomenats Mites de groc per endegar els seus Mites de Cthulhu. En tots ells hi trobem un to de malson, l’amenaça ambiental, fets i sensacions més enllà de la comprensió humana, bogeria, personatges sinistres, pors esglaiadores, etc. un paquet d’ingredients narratius que a partir de Lovecraft es coneixerà com “horror còsmic”. Albert Pijuan, editor i traductor del llibre, situa molt bé l’obra en una indispensable introducció en què afirma que Chambers és “la baula perduda entre Poe i Lovecraft”. El Rei de Groc, sosté Pijuan, s’insereix en la barreja de gèneres que s’ha convingut a anomenar weird fiction, on s’ha emmarcat tot un conjunt d’obres sobretot de les dues últimes dècades del segle XIX i la primera del XX que van influenciar Lovecraft i els seus seguidors.

Com hem comentat, en tots els relats hi té protagonisme l’obra teatral (llibre dins del llibre) El Rei de Groc, especialment en el primer, El reparador de reputacions, en què el protagonista és posseït pel text maleït i es considera a si mateix una encarnació del monarca que ha de transformar el món. En el segon, La màscara, un artista amic del protagonista descobreix que pot transformar éssers vius en marbre submergint-los en una substància amb poders especials i la lectura del llibre ho ofusca tot. En el tercer, Al pati del drac, un home que ha llegit el llibre maleït busca consol en una església però només hi troba la presència sinistra d’un home que l’encalça. I, finalment, El signe groc es basa en la relació entre un pintor i la seva model i un malson terrorífic que comparteixen. L’habitant de Carcosa esdevé el colofó perfecte.

Acabo amb una reflexió que repeteixo sovint en aquest blog referent a les traduccions i que en aquest cas Albert Pijuan subratlla en referència a la weird fiction, com una tradició pràcticament inexistent en català. I rebla: “Com s’espera crear nous adeptes a la literatura en català si els textos que han estat els autèntics rituals iniciàtics per a generacions de lectors arreu ni tan sols han estat traduïts?” Doncs això.

I, per cert, arran d’això, no puc evitar citar aquest article profètic de Josep Sala i Cullell a Núvol.