“No hay ninguna forma de gobierno que no sea tiránica. Como mucho se adereza un poco para hacerla más digerible”

Bayaz

Un aplaudiment per a Joe Abercrombie. La trilogia La Primera Ley és, amb tot mereixement, una de les grans obres de fantasia d’aquest inici del segle XXI. Culmino aquest intensiu dedicat a l’autor anglès amb El último argumento de los reyes, el tercer volum d’aquesta saga després de La voz de las espadas i Antes de que los cuelguen, que en conjunt sumen 2.200 pàgines d’acció vibrant i molta, molta violència. Especialment en aquest tercer capítol, en què culminen els grans conflictes bèl·lics que assolen La Unió, desbordada per l’avanç dels gurks pel sud i per la guerra contra les tribus del nord.

En aquest tercer bloc Logen torna al nord, amb els seus, per intentar saldar un vell deute i acabar amb Bethod, que lidera la lluita contra La Unió. Logen Noudits és el gran protagonista d’aquesta sèrie. Un guerrer. Un professional de la mort bregat en infinitat d’escaramusses i combats. Un personatge idolatrat, temut i odiat, conegut com el Sanguinari. Logen representa la lluita tenaç per un determinat sentit de la justícia, però molt lluny de l’estereotip de l’heroi, ans al contrari, atès que la seva és una actitud de resignació, de l’home que ha crescut i sobreviscut en un món on mates o mors, sense més matisos. Els seus companys –sempre recelosos– són també les seves víctimes, perquè el costat fosc de Logen el Sanguinari és certament temible.

Una de les característiques elementals de la narrativa d’Abercrombie és el trencament radical de qualsevol versió ensucrada d’una determinada literatura fantàstica. Pràcticament tots els seus personatges són malvats i egoistes, profundament ambigus, i només actuen per interès propi i per l’ànsia de poder. El Rei pot ser el més pusil·lànime i el Mag el més gran manipulador. Observem com els més poderosos que mouen aquest món –també el nostre– no tenen cap mena de pietat pels costos humans i els danys col·laterals que poden suposar els seus objectius. Hi ha bondat? Sí, poca i molt matisada, en alguns d’ells com ara el Coronel West, però la fatalitat, també com a la vida real, no fa distinció de bons i dolents, i sovint el més cruel -com l’inquisidor Glokta- pot acabar dirigint el destí de molts.

Una de les característiques elementals d’Abercrombie és el trencament radical de qualsevol versió ensucrada d’una determinada literatura fantàstica

La lluita al nord és salvatge, descarnada, bàrbara. No hi ha heroisme en la crueltat de les escenes que descriu Abercrombie, que s’esforça en mostrar la duresa de la intempèrie, la fatiga, el dolor de les ferides i la buidor que deixa tot plegat en els seus protagonistes, que només troben consol en l’equip, en la companyonia, expressada d’una forma molt “masculina”, que se m’entengui bé: als amics els costa trobar les paraules per expressar l’afecte que senten per aquells amb qui lluiten colze a colze. Però no hi ha poesia en la violència de la guerra. L’escriptor retira qualsevol filtre atenuant per incidir en allò més físic. La brillantor dels diàlegs i la força dels personatges subjecten una bona història que, d’altra manera, semblaria que no té més finalitat que la pròpia acció bèl·lica.

La cruenta batalla del nord té un final extenuant, però encara és més apoteòsic el setge sobre la ciutat d’Adua, en què Bayaz, el Primer dels Mags, haurà de desplegar tot el poder per procurar derrotar els acòlits del gran enemic del seu orde. És en aquesta fase on cobra rellevància el vessant més sobrenatural de la història: la Llavor, l’Altre Costat, els éssers demoníacs coneguts com Devoradors (podreu trobar més informació sobre la mitologia dels llibres en l’article anterior)… Hi juga un paper vital la guerrera Ferro, que és un dels personatges més especials d’aquesta obra, una dona a qui l’experiència de dolor en la seva joventut l’ha convertida en un ésser asocial, impermeable i inexpugnable. Ferotge, valenta i lluitadora incansable per una causa que és només seva, la venjança que no la deixa reposar.

En definitiva, una història addictiva i amb personatges molt ben construïts, però també una història dura i cruel que deixa poc marge a l’esperança. Tot i així, convida a seguir Abercrombie en altres relats inspirats en aquest mateix univers, publicats també per Alianza Editorial.