Un poco de odio, de Joe Abercrombie. La era de la locura I. Alianza Editorial, Runas, 2020. 673 pàg. Traducció al castellà de Manu Viciano

“Tenemos la oportunidad de crear un mundo mejor, hermanos, ¿lo entendéis? Pero tenemos que hacerlo bien”

Joe Abercrombie ha tornat a l’univers que li va donar fama com a escriptor. Els cants de sirena eren massa temptadors i els lectors, després que a la sèrie El Mar Trencat s’enfoqués al públic juvenil, li demanaven més canya. I Abercrombie ha tornat fent allò que millor sap fer. Un poco de odio té els mateixos ingredients que vam gaudir a la trilogia La Primera Ley, tot i que això no significa que el pastís surti igual de bo.

La roda gira, i l’escriptor ens retorna a aquell mateix món uns vint anys més tard, conservant ben fresca la memòria dels herois que van protagonitzar els primers llibres. Molts d’ells formen part de la llegenda, tot i que alguns encara remenen la cua… i les cireres! Per als lectors d’Abercrombie és reconfortant trobar-se amb vells coneguts, encara que el protagonisme ara recaigui en els joves que demanen pas. Un poco de odio inicia una nova trilogia, La era de la locura (The Age of Madness), i ja té els següents títols en marxa:  The Trouble With Peace i The Beautiful Machine.

Personalment m’ho he passat bé amb el llibre i m’ha agradat retrobar-me amb aquest univers, tot i que les segones parts mai acostumen a superar les primeres, i l’autor no ha creat un personatge que pugui superar en carisma Nou el Sanguinari. Però Abercrombie és un gran narrador i dibuixa molt bé els seus personatges. El títol Un poco de odio l’he trobat poc motivador. No em venia gens de gust en aquests temps de coronavirus, en què necessitem més amor i més esperança, encara que soni cursi. En tot cas i, pensant en els nous lectors que arribin a Abercrombie amb aquest llibre, és una novel·la coral que presenta diversos escenaris amb personatges nous, però li falta un gran objectiu, un horitzó èpic que indiqui cap a on anem, una motivació argumental de pes. No hi és, o no l’he sabut trobar.

A Un poco de odio l’escriptor ens ve a dir que la roda gira i que els que venen seran igual de malparits que els seus predecessors. No existeix la bondat absoluta en el seu món perquè cadascú mira només pel seu interès. És un univers marcat per l’esperit bèl·lic i per la lluita pel poder, igual de fosc que en els anteriors llibres, però menys màgic, molt menys fantàstic. Fixeu-vos si és poc màgic que Bayaz, el Primer dels Mags, un personatge central de la sèrie, té una aparició breu i diu literalment que “la màgia està passada de moda darrerament”.

Un dels focus d’atenció és al Nord, a Angland, on l’exèrcit de La Unió lluita amb penes i treballs per mantenir un territori anomenat el Protectorat, frontera amb el Nord. Alguns cabdills del Nord lluiten al costat de La Unió. Allà descobrim Rikke, filla del Sabueso, cap de clan que veu com els esvalotats guerrers del Nord cremen la seva pròpia ciutat, Uffrith. Rikke té el do de l’ull llarg, una mena de visió del futur, una habilitat que no controla del tot. La seva mirada escèptica sobre la guerra contrasta en la relació que manté amb un altre jove que guanya protagonisme, Leo dan Brock, el campió de La Unió arrogant i impetuós que es vol menjar el món a cop d’espasa. A l’altra banda s’enfronta amb el seu paral·lel, Stour Ocaso. Són joves impulsius amb fam de glòria –que només s’aconsegueix amb sang al camp de batalla– i, en aquest sentit, la novel·la exerceix una transició difícil amb el món anterior, un xoc generacional entre les velles glòries i els joves que reclamen protagonisme en aquesta nova “era de la bogeria”.

A Un poco de odio l’escriptor ens ve a dir que la roda gira i que els que venen seran igual de malparits que els seus predecessors

L’altre protagonisme destacat és per a la jove Savine dan Glokta. Sí, amics, el cognom us sona, no? Ella representa la voracitat del poder a Adua, la capital. Joe Abercrombie incorpora al seu univers de caire medieval la història real de la revolució industrial del segle XIX. Així, ens trobem que prolifera la construcció de tallers i fàbriques, el tèxtil, la siderúrgia, les xemeneies, l’emigració en massa del camp a les ciutats. Els rics exploten els treballadors, etc, etc. Savine és la màxima expressió de l’avarícia sense límits, del luxe desmesurat, del diner que ho domina tot. Algú capaç de trepitjar qui sigui per ser dalt de tot. És també l’amant del príncep Orso, un personatge que primer fa pena com una caricatura de la monarquia més inútil i que després sembla que intenta fer alguna cosa bona amb el poder que té. Les relacions amoroses són de tot menys idíl·liques.

I en aquest context sorgeix el sindicalisme, amb grups organitzats contra l’explotació laboral, contra les màquines i la confiscació de terres comunals, un clam del proletariat maltractat per fer esclatar una revolució contra el sistema. És interessant el contrast de mirades entre els que ostenten el poder i la gent humil treballadora que no es conforma. En el fons, una metàfora amb molts paral·lelismes amb la realitat, també amb refugiats que venen del sud buscant una vida millor.

En aquest sentit, la pregunta central que ressona en la trama i que em sembla oportuníssima en els temps actuals és: Revolució per fer què? Cremem el sistema perquè és injust i què en fem després? Trencadissa perquè sí sense una alternativa? Tenim una alternativa? I si resulta que som incapaços de construir res millor?

Abercrombie ens diu que la pau no dura per sempre. Tot i així, alguns personatges descobreixen la humilitat, toquen fons, i es fan promeses de ser millors persones si aconsegueixen superar un mal tràngol. Hi ha petites espurnes d’esperança quan a les reflexions dels líders hi ha pensaments com: De què serveix el progrés si només beneficia a uns quants? O que un bon governant ha de fer allò que sigui millor per a la majoria. Però la mà estesa dura ben poc en el cap d’Abercrombie, i ens deixa de nou trasbalsats amb un final apoteòsic marca de la casa. Que convida a seguir. La roda gira.

Aquí una guia essencial per a qui vulgui incorporar-se a l’univers Abercrombie:

Trilogia La Primera Ley
La voz de las espadas
Antes de que los cuelguen
El último argumento de los reyes

Altres títols del mateix món: 
La mejor venganza
Los héroes
Tierras rojas
Llibre de relats:
Filos mortales

Trilogia El Mar Trencat
Mig Rei
Mig Món
Mitja Guerra

Periodista i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Les Rades Grises

Una mirada a la literatura fantàstica

Llegendes de Catalunya

Just another WordPress.com site

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Els altres mons de la literatura catalana

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

Ilium

Reseñas y otras cuestiones de variable interés

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

%d bloggers like this: