image

Mitja Guerra, de Joe Abercrombie. Rosa dels Vents, 2016. 456 pàgs.

Si la trilogia El Mar Trencat fos una peça musical, podríem dir que comença amb un tema principal interpretat per un solista, que continua amb nous acompanyaments que toquen variacions d’aquest tema principal i que avança in crescendo fins assolir la plenitud de tota l’orquestra. Mitja Guerra, el tercer i darrer volum d’aquesta sèrie, és una novel·la coral en què es multipliquen els punts de vista. I Joe Abercrombie, com a bon compositor i director, construeix una partitura rica i condueix els músics cap a un final esclatant.

Som en un món que s’assembla a l’Edat Mitjana del nord d’Europa, amb un conjunt de regnes que recorden els víkings. Són societats primàries, jeràrquiques, en què els dirigents basen la seva riquesa i el control del territori en la força de l’espasa. I els seus déus són les forces de la natura, en un equilibri precari entre el Pare Pau i la Mare Guerra.

Tal com es va gestant en els dos llibres anteriors, Mig Rei i Mig Món (també ressenyats en aquest blog), Abercrombie condueix el lector cap a la gran batalla final que ha de dirimir la lluita pel poder al Mar Trencat, eix al voltant del qual gira el món que ens presenta. Les circumstàncies nodriran una precària aliança entre els regnes de Throvenland, Gettland i Vansterland contra l’Alt Rei, amb el conflicte religiós de fons entre els primers, que adoren els déus superiors, i l’Alt Rei, que vol imposar el culte a la Deessa Única.

Malgrat la brutalitat bèl·lica dels mons d’Abercrombie, l’escriptor anglès aporta en aquests llibres prou sensibilitat per obrir una escletxa d’esperança. No tot és sang i fetge, múscul i testosterona. “Només mitja guerra es guanya amb espases, l’altra mitja es guanya amb el cap”. La intel·ligència i els sentiments també intervenen en els camins de les persones, i aquests camins estaran marcats per les decisions preses, ja siguis un rei o un simple soldat.

Tot i així, la venjança serà una de les passions principals que mouen els personatges. Ho hem vist des de l’inici amb Iarvi. I a Mitja Guerra ho retrobem amb la princesa Skara de Throvenland. Aquest nou personatge encarna la jove indefensa a qui han aniquilat la família i el regne, i ha de sobreposar-se per esdevenir reina i recuperar el país per a la seva gent i per l’honor dels seus avantpassats.

En aquesta fràgil però necessària aliança, Skara intuirà fugaçment què és l’amor però també haurà de patir la crueltat de com funciona el seu món i prometre’s al gran guerrer Grom-gil-Gorm, el Trencaespases, per tal d’assegurar la seva feble posició. Les renúncies formen part del camí.

Un altre personatge nou és en Raith, portador de l’espasa d’en Grom-gil-Gorm, un jove despietat i amb fam de sang a qui transforma el contacte amb la princesa Skara i la crueltat de la guerra.

Abercrombie s’ha esforçat en aquesta trilogia a mostrar com els esdeveniments canvien les persones. En un món tan inestable, la mort es fa present i ens colpeix. I no només sobreviuen els més forts sinó que de vegades els grans guerrers cauen mentre perduren els més astuts. Les ferides cicatritzen però les seqüeles no ens abandonen perquè res es cura mai del tot. I alguns seran capaços de tot per assolir els seus objectius personals…

Tot i que la novel·la sobrepassa les 400 pàgines, cal dir que el to general és molt lleuger i assequible, igual que en els dos llibres anteriors. Abercrombie pretenia apropar-se a un públic més jove i -malgrat que la violència no desapareix- ho fa desgreixant la trama, fet que de vegades el fa anar massa de pressa: l’evolució dràstica d’alguns personatges hagués necessitat una cocció més lenta.

L’escriptor tenyeix de tragèdia tota la història, èpica, no hi ha princeses felices ni herois inefables. Perquè la vida és molt més complicada que això. I en aquest punt és on rau la veritable màgia de la literatura fantàstica, que esdevé una immensa paràbola del nostre món real perquè els sentiments, en definitiva, són els mateixos.

I, parlant de món real, a Mitja Guerra Abercrombie dóna pistes molt evidents sobre aquest món mític dels “elfs” a què contínuament es fa referència en els llibres. Hom té la sensació que vivim en una roda que gira i que els humans no n’aprenem mai. Els “elfs” són evocats com éssers poderosos que gaudien de grans privilegis, però… “Tot això no els satisfeia. Eren tan envejosos, despietats i ambiciosos con nosaltres. Igual d’avariciosos”, li diu la bruixa Skifr al jove Koll. “I va ser l’avarícia el que els va destruir. (…) Es pensaven que conqueririen el món amb l’escriptura, que amb el coneixement suficient se situarien per damunt de la Deessa”.

Com a conclusió, diria que Abercrombie assoleix els objectius que s’havia proposat en aquesta nova trilogia. Bon entreteniment amb reflexió, bons personatges, fantasia que ens connecta amb el món real, i un to més assequible per a un lector més jove. Malgrat que per a mi no supera la rotunditat de La Primera Llei, l’autor anglès demostra que és un gran narrador, un dels millors escriptors de fantasia heroica del moment. I, a més, l’hem pogut llegir en català! Un fet que cal subratllar. Val a dir que la lectura flueix també gràcies a la traducció més que notable de Mireia Alegre i Imma Estany. Sovint són els grans oblidats, però si volem llegir en català, hem de valorar la tasca dels traductors. Editors, doneu-los feina!

Periodista, lector i gestor cultural

2 Comment on “Abercrombie: triomf complet

  1. Retroenllaç: El ‘Drac de Gel’ parla català | Les Rades Grises

  2. Retroenllaç: Abercrombie torna al seu món | Les Rades Grises

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Les Rades Grises

Una mirada a la literatura fantàstica

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres

Gili Punt i Ratlla

This WordPress.com site is the bee's knees

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

La Biblioteca de Ilium

Literatura fantástica y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

Art and life, by Mireia Rosich

Una mirada a la literatura fantàstica

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

El rincón de Koreander

“Ante él tenía una habitación larga y estrecha, que se perdía al fondo en penumbra. En las paredes había estantes que llegaban hasta el techo, abarrotados de libros de todo tipo y tamaño”. La historia interminable, Michael Ende - BLOG DE LITERATURA FANTÁSTICA -

%d bloggers like this: