No. No m’he passat a la novel·la negra. Però hi ha diferents motius que m’han empès a parlar aquí de Mala lluna. El primer és que David Marín és un bon amic. Periodista fi i gran observador, sempre ha estat un gran cronista i ara es revela com a novel·lista amb el seu debut literari. El segon és que no només som amics, sinó que vam néixer el mateix dia i el mateix any, i això passa poc sovint amb gent que coneixes. I el tercer és que Mala lluna, tot i ser una novel·la eminentment policíaca, té algun matís de fantàstic interessant. I prou, que no calen tantes justificacions per parlar d’un bon llibre.

David Marín (Barcelona, 1974) treballa a El Punt (ara El Punt Avui) des de fa vint anys. Ha trepitjat tants barris i ajuntaments qui ni els pot recordar. El periodisme actual és molt d’oficina però ell és un home de carrer. Un pèl tímid, però atent i equànime. Al 2008 la vida laboral i personal el van dur a viure a la Noguera i des d’aleshores és corresponsal del diari a les comarques de Lleida. A banda de la feina del dia a dia, val molt la pena el seu blog, Històries de l’Oest. I en aquesta seva primera novel·la capbussa el lector en un territori poc explorat en el món literari català: Lleida i, més concretament, el Montsec. I aquesta reivindicació geogràfica em sembla bàsica per a reforçar l’autoestima de la literatura catalana: si una bona trama policíaca ens atrapa a Maine o al fred escandinau, per què no a una comissaria de Balaguer?

Mala lluna segueix el patró bàsic de qualsevol novel·la de gènere negre. Hi ha una mort que cal resoldre, una investigació amb múltiples incògnites i sospitosos, i un desenllaç. En aquest cas els cadàvers són de dos astrònoms que treballaven a l’observatori del Montsec, al municipi d’Àger, un indret solitari i aïllat on es registra la “millor foscor” del país. El líder que haurà de treure’n l’entrellat és el sergent Rull, un home a la cinquantena que pateix una difícil relació amb la seva filla de 18, i que arrossega la culpa d’un episodi del passat que l’ha marcat.

David Marín fa (com a mínim) tres coses molt bé: dibuixa un ventall de personatges atractiu, imaginatiu i un punt extravagant; fa molt creïbles els seus moviments gràcies al coneixement de la zona; i administra els ingredients amb la dosi adequada per anar confegint el puzle i que les peces vagin encaixant. En aquesta història de Mala lluna s’hi barregen l’espionatge rus durant la Guerra Freda, un telescopi de l’OTAN, la mitologia grega en el satèl·lit de Júpiter Amaltea, un objecte misteriós que cau de l’espai, vida extraterrestre que no ve de fora sinó que habita a l’interior de la Terra, i els efectes nocius dels organofosforats (plaguicides) que s’usen al camp. Amb tot plegat, Marín construeix un còctel dinàmic i entretingut. I com que el nostre periodista és un barceloní que ja no fa servir vocals neutres, ben integrat a la terra ferma, fins i tot s’atreveix a usar algunes formes del català occidental en la novel·la quan fa parlar els personatges. No li surt malament del tot, tot i que és un detall secundari.

Salvador Rull és la columna vertebral de la novel·la, ben apuntalat pel seu vell company de batalles Cosqui i la jove agent Núria Riu, que s’està adaptant a la vida a Balaguer. Marín aporta al relat altres personatges estrafolaris com un ufòleg boig que escriu en una revista de fets paranormals o l’Aurelles, un col·laborador de la policia. I en segon pla transita la trama de la filla de l’inspector Rull, la Patrícia, amb els seus amics adolescents. L’escriptor planteja com a eix transversal el concepte del llegat generacional i com aquest afecta diferents personatges, sobretot en la relació d’incomunicació de Rull amb la seva filla però també en les motivacions de l’acció criminal que marca aquesta aventura. Ens ve a dir que, efectivament, no som plenament lliures en aquest món perquè la càrrega (herència) familiar –en menor o major grau– ens pesa.

Un aplaudiment per al David Marín per aquesta Mala lluna de debut, que segur que no serà l’última. De fet, acaba de sortir un conjunt de relats eròtics que ha publicat amb Marta Alòs, Amb X de sexe (Pagès Editors). Doncs que duri la trempera literària!