casal001

Tilipadeion. Sé què penses, de Joaquim Casal. Pagès Editors, 2015. Col. Ciència-ficció. 188 pàgs.

Els atemptats de París ens han immers en un context comunicatiu dominat pel llenguatge bèl·lic. No és pas nou, tot i que s’ha intensificat considerablement. Les males notícies sempre són notícia, i els nostres informatius estan saturats d’expressions tan penoses com “kalashnikov”, “bateria antimíssils” o “cinturó d’explosius”. En prime time. En aquest context em va semblar interessant el plantejament inicial de Tilipadeion, sé què penses, de Joaquim Casal. La novel·la, publicada per Pagès Editors, va rebre el XV Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo Ciutat de Mataró, 2014.

La història té dos centres d’interès paral·lels. D’una banda, la investigació que duen a terme grups de recerca universitaris de diferents països en relació a fenòmens vinculats a la combustió i els incendis d’hidrocarburs però, més concretament, en el desenvolupament de l’anomenada “bomba termobàrica”. Per l’altra, un dels protagonistes té accés a un invent revolucionari, el Tilipadeion, que és capaç de llegir i enregistrar el pensament de qui té a la vora.

La narració se centra en Adam Barnes, un jove científic nord-americà que s’enamora d’una catalana, la Laia, i ve a viure a Barcelona. La seva veu narrativa està escrita en primera persona, com una mena de dietari, per la qual cosa és el personatge que es fa més proper al lector. A la capital catalana, Barnes s’incorpora a un equip d’investigadors sobre temes relacionats amb la combustió; ell concretament prepara una tesi sobre combustió sense flama. La seva curiositat i el seu talent en la matèria duen Adam a fer descobriments molt notables en el perfeccionament de la bomba termobàrica, tot i que no és pròpiament el seu àmbit d’estudi. La bomba termobàrica es considera la punta de llança de la recerca en explosius, i aquest jove descobreix el que no han aconseguit els millors equips científics al servei dels governs americà i rus.

En aquesta línia, Joaquim Casal es recrea en els fonaments tècnics que tan bé coneix. Ja em perdonareu, sóc de lletres, i sóc incapaç de valorar-ho, però sí que dóna la sensació que l’autor se sent còmode descrivint certs processos i ambients universitaris que li són familiars per la seva dedicació professional com a catedràtic d’enginyeria química a la UPC. Em sembla molt interessant el debat ètic que planteja sobre si un científic ha de dedicar esforços i diners a un coneixement que sap del cert que pot acabar desenvolupant una arma mortífera. Posa els pèls de punta només imaginar les implicacions d’empreses i governs d’arreu del nostre món en la indústria armamentista. Ara bé, en aquest cas assistim –tot i que l’autor no ho desenvolupa massa– a la competició entre científics, que és d’on sorgeix tot plegat. Com sol passar, el perill no és en la tecnologia en si mateixa sinó en les mans de qui cau i quin ús en fa.

En la segona línia argumental –que es barreja amb la primera– és on entra en joc el Tilipadeion, que pren el nom del terme grec per a “telepatia”, i se’ns diu que el van dissenyar dos professors a partir dels principis de l’espectroscòpia. Shedarak és un individu gris, inexpressiu i inquietant que va començar a flirtejar amb l’espionatge industrial per derivar inevitablement cap a la indústria armamentista. Aquest espia roba la màquina i anirà resseguint les investigacions dels estudiosos per diferents congressos i universitats amb l’objectiu d’intentar obtenir informació sobre la bomba termobàrica. La màquina no és més que un software aplicat a una mena d’ordinador portàtil, per la qual cosa cal tenir el laptop en marxa per captar pensaments no verbalitzats. Shedarak és l’estrany enginyer que als seminaris mai se separa del seu ordinador.

Malauradament, tant l’ús de la màquina com el que aquesta aporta al relat resulta un pèl decebedor. La narració no aconsegueix un ritme prou fluït i resulta monòtona. Li falta ritme, tensió i escenes que provoquin sorpresa en el lector. Igualment, els personatges són excessivament plans i previsibles. Els instants d’amor i sexe no desprenen passió; els bons no assoleixen l’empatia del lector, i als dolents els manca la malícia que se’ls pressuposa. El vessant científic hi pot estar molt ben representat, però la novel·la té massa mancances a nivell literari.

Periodista, lector i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Les Rades Grises

Una mirada a la literatura fantàstica

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres

Gili Punt i Ratlla

This WordPress.com site is the bee's knees

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

La Biblioteca de Ilium

Literatura fantástica y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

Art and life, by Mireia Rosich

Una mirada a la literatura fantàstica

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

%d bloggers like this: