Josep Sampere (Igualada, 1963) s’incorpora a la nòmina verda de l’editorial Males Herbes amb Aquesta nit no parlis amb ningú!, un inquietant relat de fantasmes en el qual assistim a un àpat lleuger però consistent amb una esplèndida combinació de diferents ingredients del gènere de terror. Una nova demostració de Males Herbes que es pot apostar per literatura de gènere de qualitat escrita en català. I ja en van unes quantes!

Sampere és traductor i acumula un bagatge de prop de dues-centes obres d’autors com Philip K. Dick o Zygmunt Bauman, per exemple. Com a escriptor, ha publicat una desena de novel·les, bàsicament adreçades al públic juvenil i sempre amb el fantàstic com a teló de fons. L’any 2004 va guanyar el Premi Vaixell de Vapor amb El Mar de la Tranquil·litat (Cruïlla) i també va obtenir el Premi Barcanova 2008 amb El pou darrere la porta (Barcanova). Amb Antonio Ortí ha publicat Leyendas urbanas (Martínez Roca, 2000 i 2006), basat en un camp que ha estudiat a fons com és el de les llegendes contemporànies –que es fa ben present en aquest llibre. Si voleu saber més de l’autor, podeu llegir aquesta entrevista a Fantàstik.

Sampere juga amb el trastorn de tres homes d’una mateixa família: Eduard Malet, que és el pare (separat), i els seus dos fills. El gran, l’Òscar Malet, és actor i es guanya la vida fent monòlegs de por en petits teatres de comarques. Aquest personatge arrossega un drama personal brutal que mira de purgar cada nit a l’escenari. Tots tres en paguen les conseqüències, però és el germà petit, l’Àngel, qui protagonitza bona part de la història.

L’escenari és nocturn, com no. Pluges torrencials. S’ha esfondrat un pont de l’autovia i hi ha dos morts. El pare, Eduard, ha de tornar a casa per una carretera secundària. Enmig de la foscor, en un revolt, es troba una núvia fent autoestop. I què fa? Doncs sí, s’atura i la convida a pujar al cotxe. Comença aquí una escena pertorbadora amb tints surrealistes. El pare se les manega per trucar el fill petit i l’avisa: “Aquesta nit no parlis amb ningú!”

L’Àngel és un adolescent solitari i malaltís, amb tendència depressiva. Es desfoga fent pràctiques de tir i està mig enamorat d’una companya del club. La nit de la tempesta torna amb autobús cap a casa però tots els passatgers hauran de passar la nit en un hostal per culpa de la carretera tallada. Parlarà amb algú el nostre Àngel? Què diríeu?

Sampere construeix una història molt àgil, que es llegeix ben de pressa. És recomanable que l’agafeu amb un parell o tres d’hores per endavant i la feu d’una tirada. Cal subratllar l’habilitat de l’autor per encadenar els fets que pateixen els tres personatges. Però sobretot l’ambientació d’irrealitat, de malson, que embolcalla tota la narració i que sosté el lector en tensió i en atenció per no perdre’s cap detall. Sampere utilitza la màgia del teatre -de la interpretació- des del punt de vista de la capacitat de transformació de la realitat, de generar il·lusions que mai són allò que semblen. Però, alhora, desassossega també el lector amb escenes de realitat quotidiana com en la conversa del nano amb la seva àvia, malalta d’alzheimer en una residència. On és la raó? Sampere ens convida a endinsar-nos en la pròpia consciència per foragitar els nostres fantasmes.

Aquesta nit no parlis amb ningú! havia d’optar a un premi juvenil però a l’autor li van fer veure que hi havia elements incompatibles, com un protagonista que semblava esquizofrènic, un divorci o un suïcidi. La recuperació del text a Males Herbes la converteix en una novel·la de fantasmes per a tots els públics (també joves) que més que espantar ens alegra el panorama literari català, tant necessitat de normalitat i de bons relats com aquest.

Deixeu-me dir, però, que la nostra realitat s’entossudeix a demostrar-nos que la literatura no superarà mai l’horror de veritat. La literatura ens nodreix. La cultura ens salva. La realitat sovint fa fàstic. El fanatisme i la barbàrie avui ens colpeixen a París.