El relat fantàstic en català té una tradició centenària, però sempre ha recorregut camins ombrívols, poc visibles per a allò que anomenem “gran públic”. En els darrers anys aquest gènere s’ha sostingut de manera habitual en la revista Catarsi, forjada i mantinguda des del voluntariat i la militància, abnegada i entusiasta. Més recentment, l’editorial Males Herbes ha promogut reculls com Punts de fuga (2015) i Deu relats ecofuturistes (2016), sense deixar de banda la tasca de formigueta d’Hugo Camacho amb Orciny Press, que l’any 2015 va publicar Catalunya mítica, o experiències fresques com Malsons de gat (Hermenaute, 2016).

Però per conèixer el terreny sobre el qual germina tot això, és imprescindible la tasca d’erudits com Emili Olcina que, creació pròpia a banda, ha estudiat i analitzat a fons la literatura fantàstica catalana per treure-la del pou de l’oblit. I és interessant de tant en tant posar el focus en un llibre com aquest, antic (en tots els sentits), però espantosament actual. “Els espècimens de narrativa fantàstica en català són lluny de ser rareses”, afirma Emili Olcina.

Antologia de narrativa fantàstica catalana (Laertes, 1998) aplega textos curts de 18 autors. Alguns escriptors són ben reconeguts en el fantàstic, com Joan Perucho (1920-2003) o el més llunyà Joan Santamaria (1884-1955), de qui llegim el relat de terror L’organista (1915). Els contes es presenten de forma cronològica de publicació. El volum arrenca amb Misteris (ca. 1925), de Martí Genís (1847-1932). Com en altres casos, el text tracta fenòmens sobrenaturals vinculats amb la mort, en què els protagonistes experimenten estats anòmals de la consciència, de l’emotivitat i de la percepció. I també sovinteja una mateixa estructura, en què algú narra davant d’altres oients uns fets extraordinaris patits en carn pròpia o en la d’algun conegut. El mateix passa en el text de Raimon Casellas Ànimes de l’altre món, emmarcat en l’ambient del modernisme català a Montmartre al final del segle XIX.

Ara que ens domina Halloween, és pertinent recuperar un relat genial i genuí, situat a la festa de Tots Sants, que es titula La vetlla dels morts (1903), de Joaquim Ruyra (1858-1939). També un narrador d’hostal explica la història que li succeí a un instrumentista que es perd al bosc i se sent atret per una música embadalidora. Permeteu-me que reveli el final perquè és demolidor. El protagonista havia anat a parar a un cementiri: “Era la Nit dels Morts, i els balladors serien uns bons empordanesos difunts que, amb permís de Déu, s’esbargien puntejant la sardana, el ball de llurs dolços records (…), el ball sagrat de la terra”. Sublim!

En altres relats s’aborden casos estranys que en el context històric se solien atribuir a demències, com La veu de Madame Ricard (1908), de Diego Ruiz (1882-1959). Són contes en què allò sobrenatural s’intenta justificar com al·lucinacions, i en què es respira la religiositat popular que té molt arrelats certs tics supersticiosos. És aquest el cas d’El gos udolà a la mort (1959), de Ferran Canyameres (1898-1964), sobre un jove amb poders curatius.

Un dels textos més bonics però inquietants és La tarda del dia de Sant Esteve (1930), de Joan Duch (1891-1968). El protagonista pateix un accident de tren i dies més tard coneix una misteriosa jove, de la qual s’enamora bojament. Però no és una persona qualsevol. Viatges temporals, aparicions fantasmagòriques, pèrdues de consciència, sexe sobrehumà…

Els textos d’aquesta antologia fan olor d’antic per la forma i el lèxic, però la majoria es llegeixen amb facilitat perquè estan ben construïts i ofereixen elements de misteri que el lector se sent interpel·lat a dilucidar. En els darrers, la lectura ja esdevé absolutament moderna, amb la ploma reconeguda dels grans mestres: Mercè Rodoreda, Pere Calders, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho i Jordi Sarsanedas. Els dos últims encara vivien quan es va publicar aquest llibre.

En definitiva, aquest recull és una selecció àmplia, que el mateix compilador no pretenia pas definitiva: en l’apèndix final desglossa molts altres autors que han tocat el gènere fantàstic en els seus escrits. És una antologia necessària. Per saber d’on venim però també per reivindicar el valor i la qualitat d’una literatura que està al mateix nivell que altres literatures europees coetànies, malgrat que no ha tingut pas el mateix reconeixement.

Per aprofundir en aquesta línia d’autors catalans, cal tenir a mà altres volums com: Els altres mons de la literatura catalana, a cura de Víctor Martínez-Gil (Cercle de Lectors, 2004), o Futurs imperfectes. Antologia de la ciència-ficció, a cura d’Antoni Munné-Jordà (Educació 62, 2013).