“La paraula és la nostra principal font de poder”. Eranthur

És tan extraordinari, tan inaudit, tan poc habitual que algú escrigui fantasia en català, que Carles Vilar ja té el meu aplaudiment, d’entrada, per la gosadia i per la feina ingent que es llegeix darrere de La Pedra de la Llum. És el primer llibre d’una trilogia d’evidents ressonàncies tolkienianes que succeeix a l’univers de Khorluith, la Terra de les Pedres. Tota la narració de Vilar denota una enorme passió i estima per allò que construeix, i evoca un gran amor per les lletres, la història i els mites. Igual que altres autors com Carles Batlle amb la sèrie del Kàrvadan, segur que Carles Vilar ha gaudit moltíssim escrivint aquesta història. No viurà d’això –perquè el nostre país és petit, intervingut i poc fantàstic–, però en pot estar ben orgullós.

A Khorluith, cada ésser té la seva pròpia pedra que el defineix (situada sota el cor), que el connecta amb el seu interior més profund, la seva ànima i, per tant, amb els seus sentiments i anhels. Els protagonistes principals d’aquesta novel·la són el jove historiador Gnefuos i el vell mag Eranthur. A tots dos els unirà la recerca d’una pedra màgica llegendària sorgida de les estrelles i de poder desconegut.

Fixeu-vos que bonic que el personatge principal no és l’heroi bèl·lic habitual, sinó un historiador! Un nano innocent molt influenciat pel seu avi ja mort (gran homenatge a la gent gran) que és un amant de les llegendes, de les cançons, de les runes antigues que eren l’idioma dels déus, la Llengua de les Estrelles. Aquesta preocupació, sense saber-ho, el conduirà a una gran aventura –que en el primer llibre tot just s’intueix. Perquè amb Eranthur, Gnefuos podrà potenciar les seves capacitats i contribuir en la lluita contra el mal. Sembla que alguna cosa fosca està despertant al Sud –tot i que l’autor hi passa molt per sobre– i Gnefuos es veurà immers en un viatge que comença per intentar trobar els llibres sagrats on es parla d’aquesta pedra de poder.

Carles Vilar ha creat un món des del gènesi i això té molt mèrit. De fet, encapçala cada capítol amb fragments de l’evolució de l’univers, de manera que el lector segueix la història en present mentre va aprenent progressivament sobre l’inici de tot plegat: la formació del món, el naixement de Gyrpryg, el Primer Ésser, la seva companya Genodiel i els seus fills, els Set Déus, cadascun dels quals va crear una pedra de poder. És un món jove, on fa només 331 anys que els déus van deixar la terra, on van viure més de mil anys. El temps actual s’anomena l’Era de les Races, i aquestes s’hauran d’unir per lluitar contra dracs malignes i el poder del Cavaller Fosc, que està despertant al sud. Una amenaça invisible que no se sap ben bé com alguns comencen a intuir…

La Pedra de la Llum és un llibre per a totes les edats, però ideal per als joves que tenen ganes de descobrir mons fantàstics i que no han llegit Tolkien. Un dels elements cabdals d’un llibre com aquest és el to. Mentre que la literatura fantàstica actual tendeix a la violència descarnada i al realisme que defuig la innocència dels contes de fades, Carles Vilar opta per una narració que té un aroma arcaic i, en certa manera, càndid; en alguns passatges desproveïda de nervi. L’altre punt a tenir en compte és que l’inici de la trilogia implica en aquest cas un final que necessita urgentment la continuació, ja que el llibre acaba quan està a punt de començar una nova fase cabdal de la trama.

Cal destacar el desplegament inventiu de Carles Vilar, amb tota una geografia que implica moltíssims noms de lloc, de personatges, déus i ètnies. Però les similituds amb Tolkien són, des del meu punt de vista, excessives. Salteu-vos el que comento a continuació si no heu llegit El Senyor dels Anells. Les Pedres recorden molt els Anells de Poder; Eranthur podria ser Gàndalf i Gnefuos, Frodo; a l’inici del llibre travessen una zona subterrània amb una foscor malaltissa (Mòria), on el mag bufa i es fa llum; es fa referència constant al maethlum, el metall més preuat (com el mithril); també apareixen els Ethuirn de Demfalas, un poble que viu en un bosc amagat (com Lothlòrien); i es fa una crida a la unió dels pobles en una gran reunió que recorda massa el Concili d’Èlrond… Segurament és deformació lectora personal (demano disculpes per avançat) perquè la influència de Tolkien pesa molt. En tot cas, i en descàrrec de Carles Vilar, a mi m’ha agradat llegir-ho com un homenatge més que no pas com un calc.

Més enllà de la màgia i la fantasia, dels indrets mítics i les criatures fabuloses, el text de Vilar és diferent i molt necessari perquè aporta grans dosis de sentit comú, de bonesa, d’amor per les lletres i els llibres, i fa un al·legat que convida a transformar-nos en les nostres vides reals, per a ser més profunds, més espirituals i a mobilitzar-nos per tot allò que és realment important. Com diu Eranthur, bona part dels mals actuals passen perquè “els pobles viuen totalment despreocupats de qualsevol problema que els afecti a tots per les comoditats de les seves vides”. Us desitjo un Nadal poc “còmode” i més compromès.