El Paradís Mort, d’Aleix i Arnau Ortuño. Autoeditat. 2017. 688 pàgs.

Una de les raons de ser de Les Rades Grises ha estat, des de l’inici, la difusió de la literatura fantàstica escrita en català, tan escassa, i prestar especial atenció als projectes més petits i que tenen més dificultats de fer-se visibles. El Paradís Mort n’és un clar exemple. Els germans Aleix Ortuño (1986) i Arnau Ortuño (1988) debuten amb una novel·la autoeditada molt ambiciosa. Adverteixo d’entrada que la fantasia gòtica no és un subgènere que m’atregui especialment, però El Paradís Mort reuneix la consistència i la qualitat necessàries d’un llibre que val la pena tenir en compte.

Els germans Ortuño construeixen a quatre mans un univers fosc, molt fosc. Erma –quin nom més ben trobat!– és com es coneix aquesta terra on no existeix la llum del sol. Les jornades se succeeixen en nits (amb lluna) i obscures (de foscor absoluta). Gairebé cap planta subsisteix en aquestes condicions, és clar. Els mars són de sang. I els homes són una raça més en un món poblat per vampirs, dimonis, necròfags, dintxs, íncubs, espectres, licantrops, esquelets, súcubes, etc., a més dels no-morts (ressuscitats, reanimats i jitreis). Un gran poder regeix Erma, La Càbala, liderada pel Gran Nigromant. Aquest organisme –res a veure amb la mística jueva, malgrat el nom– conforma una societat primitiva de súbdits-adoradors sotmesos a un poder absolut que exerceix un control total.

El protagonista d’aquesta novel·la és l’Àrduc, un jove granger nascut com a vilatà d’un petit poble, Nícora, on, evidentment, s’adora La Càbala i el Gran Nigromant. L’Àrduc és un noi solitari. Treballa dur en un camp d’esbarzers i se’ns presenta com un jove dispers que cerca el seu lloc, amb una mare malalta, un pare llunyà i un germà, el Brunnell, que representa que és el bo de la família perquè s’ha fet acòlit, és a dir, candidat a ser nigromant de La Càbala. L’Àrduc se sent profundament marcat per la mort del seu amor d’infància, i tot acaba de perdre sentit quan mor el seu oncle Marcus, figura de referència. Tota la seva ràbia i frustració es dirigeixen cap a La Càbala i, després de diverses aventures, acaba trobant la manera de canalitzar-les integrant-se a La Lluna Roja, una germandat d’assassins.

La Lluna Roja és una mena de contrapoder de La Càbala. Incitat pel dintx (un ancià nigromant ressuscitat) Craim, que és qui l’introdueix en aquesta societat de proscrits, l’Àrduc decideix dedicar-se a la nigromància per lluitar contra La Càbala. Per endinsar-se en la màgia negra ha d’estudiar dòmeco, l’idioma de poder dels nigromants; en aquesta llengua es formulen les tres parts d’un sortilegi: la pregària de canalització, la senda i la paraula d’encís. A La Lluna Roja l’Àrduc formarà part d’un equip (conciliàbul) amb què haurà de dur a terme diverses missions, integrat per un home llop, en Ràsdur, un mig espectre temible, l’Ombrablava, i la vampira Xemís. El procés de formació i creixement del protagonista –massa precipitat– és un dels punts fluixos de la novel·la.

El Paradís Mort es basa en l’esquema clàssic de la fantasia heroica, en què el lector assisteix a l’evolució d’un personatge des del moment en què no és ningú fins a un destí que, a priori, el sobrepassa i ha de servir per fer un món millor. Hi té molta importància el viatge físic però també el personal, atès que l’Àrduc –com un Ulisses o un Orfeu– també haurà de baixar a l’Infern, d’on hom en surt transformat.

En les aventures per Erma, els germans Ortuño dibuixen el corpus d’un món terrible i claustrofòbic. La vida és molt primària malgrat que s’esmenten elements industrials com armes de foc, fàbriques (on es fa pasta alimentària), ferrocarrils, depuradores (per convertir sang en aigua) o el telègraf com a sistema de comunicació a distància. La part habitable és molt delimitada i es troba envoltada pel no-res de La Terra Nua, mentre que el Gran Oceà el domina la Bèstia de Sang, un monstre que devora qui gosi creuar la Gran Barrera.

El Paradís Mort proposa grans dosis d’acció, màgia, violència i terror i, com qualsevol bona història fantàstica, proposa escenaris grandiloqüents –en aquest cas la geografia és de malson!– i tota mena de personatges malèfics que estimulen la imaginació del lector. Malgrat que es tracta d’una obra autopublicada, cal dir que és una novel·la ben estructurada, que té cura de la llengua i està raonablement ben editada, cosa que té molt mèrit en aquest cas. Els Ortuño pequen d’excessius –el llibre suma gairebé 700 pàgines– però presenten un univers que se sustenta prou bé en si mateix. Si us estimula la fantasia gòtica, no us el perdeu. I en català!

Periodista i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Llegendes de Catalunya

Just another WordPress.com site

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres

Gili Punt i Ratlla

This WordPress.com site is the bee's knees

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

La Biblioteca de Ilium

Literatura fantástica y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

El rincón de Koreander

“Ante él tenía una habitación larga y estrecha, que se perdía al fondo en penumbra. En las paredes había estantes que llegaban hasta el techo, abarrotados de libros de todo tipo y tamaño”. La historia interminable, Michael Ende - BLOG DE LITERATURA FANTÁSTICA -

%d bloggers like this: